De ficció a realitat

Ha de tornar la política al terreny de joc. Ja han judicialitzat la política. Han provat la repressió més dura. El 9-N van menystenir aquell assaig general que va fer el país, i potser al final va ser la resposta menys malèvola per als interessos estatals. L’1 d’octubre, els cossos de votants que només enarboraven una papereta per posar dins de l’urna van rebre els cops més insensats d’un Estat espanyol que des de fa anys ni entén ni vol entendre què passa a Catalunya. I la judicialització ha acabat amb els presos polítics amb una quantitat d’anys a la presó, un fet que ara complica qualsevol solució si ens creiem encara que hi ha divisió de poders, un extrem que és difícil de concebre amb els errors garrafals i l’actitud dels jutges, la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Després de les eleccions i tenint en compte els resultats, que encara diumenge dirigents socialistes considerin que la via independentista ha quedat invalidada és molt més que tenir palla a l’ull. I ara tenir una miopia galopant posarà en risc tot l’Estat, el que pretesament ells volen defensar. Fa un parell de dècades, David Duran escrivia el llibre Cataconya, on la tesi principal era que els espanyols sentien vergonya de les actituds dels catalans i ens acabaven concedint la llibertat com a país. La realitat ha anat cap a un altre costat. Ni el PSOE, ni el PP, ni Cs van saber calibrar la magnitud de la tragèdia que suposava que Vox anés agafant força, primer en governs autonòmics, després que entrés al Congrés i que ara ja siguin com el Cid Campeador i sembli que poden salvar la pàtria, la seva, fins i tot sense alè de vida.

El Tsunami agafa les regnes de les mobilitzacions i avui a la Jonquera ha volgut visualitzar i fer palès a Europa que els catalans volen poder exercir el seu dret a vot en un referèndum d’autodeterminació, com recullen els convenis internacionals dels drets dels pobles. Sense excusa. El Sit and talk agafa múscul per fer veure a l’Estat que l’única manera de sortir de l’atzucac és parlar, asseure’s i tornar a la política, allò d’on mai havia d’haver-ne marxat. Tornant a la ficció de Cataconya, segur que mai David Duran va pensar que aquella faula divertida inventada encara en l’època del peix al cove podria gairebé tenir visos de realitat. Però una realitat on no serien els catalans els que avergonyirien els espanyols, sinó uns espanyols que acaben fent avergonyir els mateixos ciutadans de l’Estat i cada cop més països europeus.