Diàleg o repressió

Ha passat una setmana de les eleccions i no només tenim anunci de govern d’esquerres a Espanya i el suport d’algun dels grups a formalitzar-lo, sinó també una campanya dura, oberta i frontal per intentar que aquest govern no nat no pugui arribar a tenir el suport necessari al Congrés dels Diputats. No, no els parlo de la necessària intervenció dels partits catalans perquè es concreti aquest govern anunciat de Sánchez i Iglesias, sinó de la guerra bruta que han fet a l’Estat i la que fan a Sánchez des de dins mateix del PSOE: Ibarra a la seva barruera manera i el sibil·lí González, també conegut com a Felipe quan semblava que era d’esquerres. Torna a tenir Sánchez l’enemic a casa, però queda tot dissimulat perquè la pilota sembla que està, només, al teulat d’Esquerra Republicana. Aquí la CUP ha estat sempre clara i Junts per Catalunya (hauríem d’escriure Laura Borràs), d’una fermesa inqüestionable. Ara tocarà, doncs, parlar del paper d’Esquerra, que ho té complicat. ERC vol governar a Catalunya i vol liderar el procés, i té tot el dret a voler-ho, però sap que ho té molt complicat amb els líders a presó i l’exili. Faci el que faci, rebrà. Ara, als espanyols, els ha vingut la pressa, però hi ha variables que no poden controlar. El procés d’extradició del president Puigdemont i els consellers Puig i Comín a Bèlgica i el de la consellera Ponsatí a Escòcia. I la immunitat dels diputats europeus, aquí negada. I el judici al president Torra, que va malament per a tothom menys, potser, per al president, que ostenta el càrrec dignament però sense ganes. Massa variables per pensar que tot sortirà d’una manera acceptable per a totes les parts. Per això cal tornar a dir que només hi ha dues maneres de continuar una situació engegada el 2010. O hi ha diàleg entre Espanya i Catalunya o l’Estat triarà la repressió, que és el que ha fet fins ara i el que lamentablement crec que continuarà fent. Hi hagi o no hi hagi govern d’esquerres a Madrid.