Julian Assange

La tràgica situació de Julian Assange és la metàfora –i expressió real– de la crisi de valors polítics que en l’actualitat està degradant l’esfera pública europea. Metafòrica, perquè la realitat extrema d’Assange representa en l’imaginari simbòlic els límits fefaents d’aquella noció fonamental en una democràcia liberal. El seu empresonament dibuixa –intangible– una frontera infranquejable i un avís per a navegants: la llibertat d’expressió té un elevat cost si considerem el periodisme en la seva faceta original, aquesta és, com a contrapoder que fiscalitzi mitjançant la crítica, l’anàlisi i la investigació –una tríada que cap mitjà no hauria d’oblidar mai– polítics i governs amb temptacions autoritàries. No hi ha estat de dret –ni possibilitat de llibertat– sense una premsa lliure, és a dir, lliure de les tuteles que el poder imposa.

Per això mateix resulta encara més degradant l’oblit al qual s’ha sotmès la persona física –és a dir, l’ésser humà amb la seva entitat moral– per part d’aquests mitjans –força més a prop de les grans corporacions que no pas genuïnament independents–. Al capdavall, en un sentit merament formal, Assange ha estat un proveïdor de continguts i les capçaleres s’han nodrit sense rubor d’aital capital informatiu. Lluny roman l’esperit que va permetre la difusió de documents filtrats per part de diaris influents com The Guardian, Le Monde, New York Times o Der Spiegel. Un abandó que per mor de la pressió judicial continuada, forçà Assange a demanar asil a l’Equador. Un silenci eixordador que situa l’activista en un context de desempara absoluta, molt en particular després de la seva irregular detenció a l’ambaixada equatoriana.

Matar El missatger, aquesta és la consigna que genera més consens. La ironia –el pathos tràgic– és que els periodistes no veuen o no els importa la gravetat de la situació. Potser perquè mai l’han considerat com un dels seus. I tanmateix, fa feredat pensar en l’escàs suport que Assange està rebent dels seus teòrics companys de professió. Perquè la realitat –i no la metàfora d’aquesta– podria ser una altra si el periodisme més de base es rebel·lés contra la por i executés mesures decisives contra una extradició que en aquests moments sembla inevitable.

I és que el cas d’Assange és clarament una forma de lawfare; és a dir, de continuació de la guerra per mitjans jurídics. Nosaltres no som pas Rússia, i per tant no utilitzem poloni. Nosaltres tenim l’estat de dret i una arma encara més letal: les lleis sota un aparent règim de llibertats polítiques. “Un sol home, tota la humanitat”, parafrasejo de memòria Kant. La perversió del dret és que sota l’imperi de la llei no hi ha pas violació de drets polítics. És la mateixa història sempre. I, honestament, a hores d’ara cal començar a fer una crítica en profunditat sobre aquest afer tan sensible i delicat. Julian Assange no hauria d’estar a la presó. I és per això mateix que demano la seva llibertat, incondicional i immediata.