L’estat del policia?

Dia 9 de novembre d’enguany a les 15.30 hores. Àrea de servei de l’autopista, a Maçanet de la Selva, en direcció Girona-Barcelona. En aquesta àrea vàrem aturar-nos dues persones. En reprendre la marxa havíem de sortir a l’autopista per un carril que permet només el pas d’un vehicle i d’un sol sentit de circulació. Quan ens trobàvem ja a la meitat de la seva extensió vaig comprovar amb sorpresa que un vehicle s’havia incorporat a aquest mateix carril i s’aproximava a mi en direcció contrària sense immutar-se. Era un vehicle policial ocupat per dos mossos d’esquadra. No havia activat la sirena ni les llums d’emergència, ni res de res.

Aturat jo completament vaig veure que el mosso acompanyant feia vehementment tota mena d’escarafalls i gesticulacions indicant-me que jo havia de fer marxa enrere (i apressadament, segons es deduïa de la seva impaciència i contundent mandat). Així vaig fer-ho veient, ja a l’àrea de servei, que aquest acompanyant baixava d’una revolada del cotxe amb un notable rictus de furor a la seva cara. Tot seguit em va ordenar baixar la finestra i, sense solució de continuïtat, va obsequiar-nos amb un florit pomell de retrets per la meva gosadia de no haver reculat immediatament en veure la seva insòlita aparició, en contra direcció, pel carril esmentat. En fer-li l’observació que qui circulava correctament era jo, va enfilar el to fins a escales guturals dignes del millor tenor, al mateix temps que m’escridassava que ells, els mossos d’esquadra, gaudien sempre de preferència absoluta. Parlant amb registre més escatològic va venir a dir –no literalment, és clar– que a ells els estava permès actuar de la manera que consideressin més oportuna per a donar satisfacció a allò que en els mamífers superiors es coneix com a atributs reproductius.

Sobre aquest fet se’n poden treure les conclusions següents: a).- No vàrem ser tractats com a ciutadans, sinó com a súbdits. b).- No ens vàrem sentir protegits per aquest servidor públic, sinó intimidats per ell. c).- No sé si això reflecteix un estat policial o l’estat d’un policia. Tant de bo sigui això darrer, encara que no n’estic segur. Tant de bo sigui només l’estat d’un policia, qui sap si molest per no prestar jo suficient reverència a la pistola que penjava del seu cinturó, qui sap si apressat per només anar a dinar (no es veia cap situació d’emergència que el requerís). En qualsevol cas, si ell estava desficiós, potser també en podríem estar nosaltres, els desarmats, sobretot a la vista d’actuacions seves manifestament desproporcionades, com va ser-ho, i ben deplorable, la que s’acaba de narrar.