David Caminada

Arribar de becari a l’Avui va ser una d’aquelles decisions en què no intervens i et canvia la vida. L’atzar t’asseu a l’última cadira de la secció de Política, la que fa frontera amb Món, i això regala viure enmig de dues geografies. A la dreta, els periodistes Mayka Fernández, Pere Martí i l’entranyable irreverent Cristina Palomar, entre d’altres. I a l’esquerra, Ana Alba, Anna Balcells, el cap Santi González i el sotscap David Caminada. A la dreta, periodistes que anaven i venien de les seus dels partits i del Parlament i que tornaven a la redacció compartint les troballes. A l’esquerra, el mirall d’uns periodistes que feien taula –tot i ser molt viatjats– i que precisament per això enaltien la figura del periodista de taula, el que tot i haver estat enviat especial i corresponsal presta el talent a l’edició perquè siguin altres firmes les que ara brillin. I així era el David Caminada a l’Avui, capaç de plegar passades les dotze de la nit per voler fer la millor secció internacional en la qual la seva firma podia no aparèixer gairebé mai. Allò ja era en si mateix una lliçó: el diari és molt més que les firmes que es veuen i, perquè hi hagi al lloc dels fets algú que brilli amb firma, hi ha d’haver algú a la taula. I la lliçó va anar a més el 2001: els Estats Units van envair l’Afganistan en l’operació Llibertat Duradora, i la tribu de Món va pensar que el becari que coneixien de la limítrofa Política podia ser útil i el van enrolar amb contracte. Nits esperant cròniques d’enviats, canvis per últimes hores, entendre una Loya Jirga o converses on emergia el background són tan part del llegat del David Caminada com ho és la ironia sense límit i el recordatori que la pausa del berenar pot rivalitzar en intensitat amb el consell de redacció o la reunió de portada. Qui podia imaginar que tindries a tots pendents de tu i de la Cristina per un funest cop del destí en sortir de la feina a l’ajuntament de Barcelona... És incomprensible que la vida et faci notícia, a tu, que ensenyaves que la generositat és que altres brillin gràcies a la teva feina i sentir-se orgullós per l’obra coral. Descansa en pau.