Dintre l’huracà

Els maies, i diver­sos pobles antics, sabien lle­gir els sig­nes dels temps. Si hi havia un llamp que talava arbres de la selva gro­lle­ra­ment, mira­cu­lo­sa­ment, els déus volien dir alguna cosa, enviar un mis­satge als pobres humans. Que els savis de les tri­bus tenien el do de des­xi­frar aquests estranys esde­ve­ni­ments, infreqüents i, pot­ser per això, més impac­tants. Som din­tre l’huracà. Els homes i dones del temps són els encar­re­gats d’expli­car-nos el dal­ta­baix.

Els fenòmens encre­uats que ens man­te­nen qui­ets din­tre de casa, però, no saben pas inter­pre­tar què ens vol dir el feno­men. Només, els pro­fe­tes de la llei, sal­ten de seguida, el canvi, el canvi climàtic. Els homes del temps són depen­dents només de com aca­ba­ran els llamps i trons que aquesta nit s’ han dedi­cat a espe­te­gar més enllà del Mont­seny i que, sense mira­ments, han anat a raure, tot seguit, a les zones de les plat­ges màgiques del nord, a les cales, als espi­gons. Visc enmig d’aquest espec­ta­cle del qual formo part. Visc entre la cadena trans­ver­sal que s’enganxa amb les Gui­lle­ries i vessa aigües cap a la “gegan­tina nau” del Mont­seny que em separa de la ciu­tat dels com­tes. Una espe­cial sen­sació m’ha pres, enmig de la bru­ta­li­tat dels ele­ments. Ficada a dins del llit, els sen­tia vol­tant per les teu­la­des de casa meva, sense res­pecte, jun­ta­ment a una mena de cai­guda d’aigua a bots i bar­rals, d’una ven­tada que em feia xer­ri­car l’avet que tenim al pas de la porta, record d’una anada a la Fira d’Espi­nel­ves, prop de l’esgle­si­ola de cam­pa­nar romànic que s’ha sos­tin­gut endins dels ava­tars, les tem­pes­tes, els tre­mo­lors de la terra.

Em sen­tia dins la fúria dels inferns i m’arron­sava embo­li­cada amb la meva cober­tura nòrdica endins. Jo era dins aquell bro­git desor­ga­nit­zat, hi per­ta­nyia. No hi podia fer res, si no era tapar-me de cap a mercè de la natura incon­tro­la­ble. Què ens hau­ria dit l’homo-deus en un moment com aquest? En aques­tes bai­xes i altes pres­si­ons que s’encre­ua­ven al cim dels arbres de la seva selva fron­dosa A nosal­tres, pobres civi­lit­zats occi­den­tals, ningú no ens inter­preta què és la boge­ria dels ele­ments.

Els mit­jans, la magnífica emis­sora de Cata­lu­nya Ràdio, les nos­tres cade­nes tele­vi­si­ves, ningú no ens diu què asse­nyala la riuada que furi­o­sa­ment ha tren­cat el pont del Tor­dera, després d’engo­lir les rie­ra­des d’Arbúcies i les que nei­xen a les Gui­lle­ries, just al cim del meu poble, sota Far­ners. El xoc dels dos cor­rents d’aigua era una mica el que en el fons vull. Que jo no hi pugui fer res. Que tot peti, que el món s’enca­briti, ender­ro­qui murs, i em man­tin­gui endins de la meva flas­sada suau, qui­eta, sen­tint el furor que em té presa.

Goso treure el braç i clico a la tele. Encara expli­quen tot això que ano­me­nen Glòria –per què no li posa­ven Merit­xell?–. Ara, hi ha pilons de neu al Piri­neu. La Glòria es pas­seja amunt i avall dels Països Cata­lans. També, d’esquit­llen­tes, surt el cap del Mos­sos de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. En el judici de causa gene­ral.