Tribuna
La venjança de Torra
El comuns viuen un moment dolç. Juntament amb els seus socis d’Unides Podem, han aconseguit primer doblegar les reticències de Pedro Sánchez i tirar endavant un govern de coalició. A Barcelona una amplíssima majoria de l’Ajuntament dona suport als pressupostos d’Ada Colau. I ara, al Parlament, aconseguiran el seu objectiu que, un cop aprovats els pressupostos que han pactat amb Esquerra, es convoquin les eleccions.
Els pressupostos és la llei més important que anualment ha d’aprovar l’executiu. La debilitat del govern ha impedit fer-ho els últims anys i encara estan prorrogats els comptes del 2017. Resulta lògic que una de les prioritats del president de la Generalitat i els consellers sigui desbloquejar aquesta situació, però no té cap lògica que immediatament després es doni per acabada la legislatura. La dificultat, els esforços i la necessitat d’aconseguir un pacte sobre els ingressos i les despeses es mereixen poder-los aplicar per part d’aquells que han marcat els criteris i les prioritats.
El president Torra afirma que la legislatura no té més recorregut polític. Potser ha estat l’últim a adonar-se’n. I potser és l’únic que no té una consciència clara que la seva actitud ha estat clau per limitar-ne els fruits. La seva desobediència va ser un acte d’orgull personal, tan frugal com estèril. L’amenaça de la seva inhabilitació ha estat el detonant que han utilitzat tots els interessats a dinamitar l’actual majoria. I continua sent avui l’element clau que determinarà el calendari. De moment Torra ha guanyat temps, però la seva intenció és provocar una explosió controlada, inconscient que la feina dels artificiers no genera cap confiança en els que estan al seu voltant. Tot i no veure futur a la legislatura, el president de la Generalitat es va comprometre en el seu missatge institucional d’ahir a aguantar fins a aprovar els pressupostos i a participar en la trobada fixada amb el president del govern d’Espanya. El reconeixement per part de Torra que l’independentisme i les formacions del govern no comparteixen ja la mateixa estratègia obliga a preguntar-se quina serà la seva representativitat a la cimera. Hi ha un paper institucional incontestable, però també una posició política que ja no és majoritària. Serà difícil que de la reunió se’n pugui treure alguna cosa. Una conclusió a la qual de ben segur ja ha arribat Torra si trasllada la impressió que passa més temps especulant amb la data de les eleccions que no a aconseguir acords i a crear les condicions per aplicar-los. Torra ha estat el responsable de crear primer i eliminar després el miratge de tornar (?) a exercir l’autodeterminació en aquesta legislatura.
El gir estratègic d’Esquerra els ha permès presentar-se davant dels seus electors i la societat com els qui han possibilitat la represa del diàleg institucional (plasmat en la trobada de presidents i la mesa de diàleg) i l’acord de pressupostos (que representa l’eixamplament de l’espai d’acords i l’anhelada majoria del vuitanta per cent). Per no desviar-se dels seus objectius i evitar quedar embolicats en una teranyina judicial, els republicans es van negar a fer costat a Torra en la defensa de la seva condició de diputat. El president de la Generalitat ho va considerar un desaire que havia de tenir conseqüències i la seva venjança passa per desacreditar l’estratègia del diàleg deixant en evidència els seus límits i per mirar de capitalitzar l’acord pressupostari.
Torra ha volgut evitar ser assenyalat com el culpable de trencar la unitat de l’independentisme i es vol presentar com una víctima de l’aposta estratègica dels seus socis. Però embolicats en la seva batalla tacticista uns i altres han perdut les referències. No és estrany que l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) reflecteixi el suspens dels catalans al seu govern i la desconfiança en la política i els polítics. I pel que hem vist les últimes hores, l’esforç d’aquests polítics no va dirigit a millorar la seva imatge sinó a aconseguir que es desgasti menys que la dels seus adversaris. Després d’un divorci, i més quan s’ha produït després d’acumular greuges i d’una agra discussió, no és ni prudent ni saludable viure gaire temps sota el mateix sostre.