Un gran caràcter cívic

Durant dos caps de set­mana he dedi­cat unes hores a reco­llir plàstics i les andròmines més diver­ses a la gola del Ter i a la llera del riu al seu pas per Girona. Són unes acci­ons tan modes­tes com dig­nes que han rea­lit­zat milers de per­so­nes arreu del país. La nos­tra consciència cívica és irre­duc­ti­ble i va a més. Just en con­tra­po­sició amb les pan­to­mi­mes de polítics i famo­sos cons­ci­en­ci­ats que han estat pro­ta­go­nis­tes de la fallida cimera del clima, amb l’agreu­jant no gens menor que per par­lar de l’escal­fa­ment glo­bal la majo­ria van anar-hi amb avi­ons i jets pri­vats! La rea­li­tat és molt més crua i només cal anar a qual­se­vol de les nos­tres plat­ges i cales, o res­se­guir les motes dels rius i rie­res per veure la quan­ti­tat immensa de merda que els aiguats hi han acu­mu­lat, i l’equació és de par­vu­lari: si hi ha tan­tes dei­xa­lles amun­te­ga­des és perquè nosal­tres les hi hem abo­cat. La dei­xa­desa del gènere humà des de l’esclat del con­su­misme des­a­fo­rat és un harakiri amb totes les de la llei. A la desem­bo­ca­dura del Ter hi havia tota mena de resi­dus bar­re­jats amb mun­ta­nyes de troncs, canyes i brossa. El dia que hi vam anar ja n’havien tret els tras­tos més gros­sos, però encara s’omplien saques i saques d’escom­bra­ries en què pre­do­mi­nen els plàstics i el por­ex­pan o poli­es­tirè tri­tu­rat, fabri­cat amb recur­sos no reno­va­bles i que con­tri­bu­eix a into­xi­car de química el medi ambi­ent. Al parc de les Ribes del Ter a Girona, el por­ex­pan també s’hi troba en quan­ti­tats indus­tri­als. Ampo­lles de plàstic i de vidre, esprais o llau­nes, també, però aquesta mena de plàstic que s’engruna com la sorra hi és omni­pre­sent. La idea d’enti­tats con­vo­cants com ara Tot Més Net, Plat­ges Netes, la Bri­gada del Sala­bret o els Natu­ra­lis­tes de Girona és reco­llir els resi­dus per pro­cu­rar evi­tar que vagin o tor­nin al mar, que prou càrrega emmet­zi­na­dora ha de supor­tar. Vist l’impacte pro­vo­cat per la tem­pesta, les acci­ons dels volun­ta­ris s’han fet des de la mun­ta­nya fins a mar en rius, plat­ges, cales... Sobre­tot a la llera del Ter, però també del Fluvià i la Muga, i, és clar, en molts altres indrets de Cata­lu­nya. Però és l’admi­nis­tració qui ha de com­ple­tar la feina per refle­xi­o­nar sobre els models de gestió d’aigua i de resi­dus. N’apren­drem, d’aquest des­as­tre? Per a més infor­mació de com cal ges­ti­o­nar els rius, és reco­ma­na­ble l’arti­cle ‘Glòria’ al Ter, de Ponç Feliu, publi­cat a El Punt Avui el 28 de gener.