Opinió

Tribuna

Més pressió

“Com és possible que l’escassedat de recursos per a la cultura hagi estat tan prolongada i pertinaç en situacions diferents i amb governs de tot signe?

La decisió del pre­si­dent Quim Torra de pri­o­rit­zar l’apro­vació dels pres­su­pos­tos a les elec­ci­ons ha estat, des del meu punt de vista, un encert. És evi­dent que hi ha alguns par­tits, sobre­tot el PSC i la CUP, interes­sats a pre­ci­pi­tar una con­tesa elec­to­ral que cal­cu­len que els serà favo­ra­ble. Tan­ma­teix, és clar que, després de tants anys amb pres­su­pos­tos pror­ro­gats, l’interès pri­mor­dial del país és comp­tar amb uns comp­tes actu­a­lit­zats tan aviat com sigui pos­si­ble, sobre­tot con­si­de­rant que impli­quen un tomb social i que sem­blen dis­po­sar d’una majo­ria sufi­ci­ent per tirar enda­vant. D’altra banda, i com no podia ser d’altra manera, la con­creció de les par­ti­des de des­pesa ha fet néixer les quei­xes com­pren­si­bles per aque­lles deman­des que, mal­grat la pujada, encara no podran ser ate­ses. No hi ha cap debat d’aquest tipus que escapi a la lògica d’una doble lec­tura, la del got mig ple o la del got mig buit. Per molt que els depar­ta­ments amb més incidència social s’incre­men­tin nota­ble­ment, sem­pre serà pos­si­ble de fer una llarga llista de les man­can­ces no resol­tes.

Això també passa, és clar, en el pres­su­post del Depar­ta­ment de Cul­tura, que, encara que expe­ri­menti un incre­ment del 14,5% res­pecte de l’any 2017 i una pujada de 54,3 mili­ons res­pecte del 2019, només repre­senta en el con­junt de la Gene­ra­li­tat un per­cen­tatge del 0,75%, si n’excloem la des­pesa finan­cera i fina­lista, o d’un 1,1% en cas con­trari. És poc, molt poc. Per això la con­se­llera Vila­llonga ja s’ha avançat a dir que aquest pres­su­post “és millor, però encara no és el millor”. Con­ti­nuem, doncs, sense rever­tir la poca presència històrica de la cul­tura en la política dels governs de la Gene­ra­li­tat, un mal crònic que ja remunta als temps de Jordi Pujol i que els con­se­llers que han vin­gut després mai no han acon­se­guit de redreçar. No fa gai­res dies, avançant-se a la puja pre­vi­si­ble i pràcti­ca­ment anun­ci­ada, una pla­ta­forma del sec­tor cul­tu­ral ano­me­nada Actua Cul­tura tor­nava a denun­ciar aquest greu dèficit amb parau­les més grui­xu­des (par­lava d’“indecència”) i amb l’amenaça d’acci­ons “ima­gi­na­ti­ves, con­tun­dents i dila­ta­des en el temps”...

En qual­se­vol cas, la pre­gunta més interes­sant a fer-se és sens dubte com ha estat pos­si­ble que l’escas­se­dat de recur­sos per a la cul­tura hagi estat tan pro­lon­gada i tan per­tinaç, sense que en cap moment, en situ­a­ci­ons ben dife­rents i amb governs de tot signe, s’hagi pogut modi­fi­car aquest pano­rama. ¿És un pro­blema d’insen­si­bi­li­tat dels polítics? ¿És un pro­blema d’un sec­tor ato­mit­zat que no ha sabut fer valer ade­qua­da­ment la seva força? ¿O és un pro­blema d’una soci­e­tat que no col·loca la cul­tura en un lloc pri­vi­le­giat de les seves pre­ferències? ¿O pot­ser són totes tres coses alhora? Pro­ba­ble­ment és això dar­rer. I aquesta rea­li­tat defi­ci­ent en tots els fronts con­trasta amb la pre­tensió d’un petit país que, man­cat d’un estat propi i d’alguns ele­ments natu­rals que fan la força de les grans potències, sem­blava haver apos­tat, almenys en el ter­reny de les decla­ra­ci­ons i de les pro­cla­mes, per jugar a fons la carta de la cul­tura. I con­trasta també amb la rea­li­tat objec­tiva d’una vita­li­tat pou remar­ca­ble en aquest ter­reny, amb sec­tors cap­da­van­ters que no des­me­rei­xen en abso­lut del que veiem en altres parts de món.

La veri­tat és que l’àmbit propi de la política, on es pre­nen les deci­si­ons rela­ti­ves al pres­su­post, gau­deix d’una lògica pròpia, abso­lu­ta­ment autònoma, que sovint s’allu­nya de les neces­si­tats reals. Així, per exem­ple, des de l’inici mateix de la recu­pe­ració de l’auto­go­vern i de la Gene­ra­li­tat, es va anar esta­blint una lògica de repar­ti­ment del pastís pres­su­pos­tari que cap govern no s’atre­veix a sub­ver­tir. Can­vien les cares i els par­tits, però sem­bla que aquest model de repar­ti­ment és into­ca­ble, i que només són pos­si­bles peti­tes cor­rec­ci­ons que no alte­ren el pes específic de cada depar­ta­ment. No es conei­xen gover­nants que siguin capaços de repen­sar seri­o­sa­ment si la dis­tri­bució tra­di­ci­o­nal dels recur­sos és l’ade­quada, de manera que els sec­tors que van tenir la fata­li­tat d’entrar amb mal peu des del pri­mer dia estan con­dem­nats a viure per­ma­nent­ment amb una penúria cons­tant.

Així, doncs, i més enllà de l’acti­tud genèrica de la soci­e­tat en el seu con­junt, sem­bla clar que l’única manera rea­lista de sor­tir del pano­rama vigent és que el sec­tor cul­tu­ral s’uneixi veri­ta­ble­ment en un esforç comú i aug­menti el seu grau de pressió damunt els polítics, de manera que allà on no arriba el grau de consciència neces­sari hi pugui més el temor de veure’s des­bor­dat o de pagar rèdits elec­to­rals. Per això, cal salu­dar favo­ra­ble­ment els intents que hem cone­gut en aquesta direcció. Després de les elec­ci­ons caldrà insis­tir-hi encara més, amb l’objec­tiu d’acon­se­guir un pres­su­post per al 2021 que sigui real­ment “el millor”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia