Opinió

LA GALERIA

Banderes dels altres

Als 40 i 50 els pares i avis de l’independentisme d’avui es fan ‘nacionals’ acovardits

Embafats de coronavirus, de mesa de diàleg, dels titànics esforços d’ERC i dels vells i nous convergents per fer-se aplaudir pel provincianisme i per Aznar, tornem als llibres. I llegim aquesta novel·la de J. N. Santaeulàlia que té com a escenari la postguerra d’Espanya i dona continuïtat a l’anterior, La sorra vermella, que tenia la República i la guerra espanyoles com a diorama. Als 40 i 50 els pares i avis de l’independentisme d’avui es fan nacionals acovardits per dos deus ex machina: el patiment i els morts suportats durant la guerra i que els havia portat a odiar la República, i l’inesperat acolloniment per un franquisme cruel que s’havien imaginat, a la manera de Cambó Pla, com un simple corrector del frontpopulisme. El mobiliari urbà i humà de Banderes... són resar el rosari, el maquis, el Sabater i la Guàrdia Civil, els Angelitos Negros i gent com en Quim que, com molts fusters, s’escapça un dit amb una màquina, un fiscal de tasas que es diu Pérez de los Cobos i el seu secretari Millo. Recordant la Lleva del Biberó, la inútil hecatombe adolescent ordenada per Azaña, n’hi ha un que filosofa: la metralla ara reparteix fatalitat a qui mata, ara regala fortuna a qui salva ferint-lo i apartant-lo del front. L’edat de la innocència dels fills d’aquells pares creients és poblada de dimonis, capellans... i d’una senyora Fina amb unes cuixes prou atractives per envescar-los la mirada; sobretot quan ella, asseguda i indolent, les creua i desencreua a la manera –per al lector d’avui– de Sharon Stone, recorden? Un heteropatriarcal avant la lettre pontifica: com vols que mirar una dona, vestida o despullada, sigui un pecat, si Déu les ha fet precisament perquè les puguem mirar. Són els anys d’estrena de la desvergonyida Gilda, que, a més de la plantofada que rep, diu: “Pienso hacer lo que me parezca y cuando me parezca.” També adquireixen relleu els pastorets d’una molt catalana vila, que avui encara reciten: “Raza perversa, ¿esta es hora/ de estar cantando y bailando/ cuando se está preparando/ una guerra aterradora? La novel·la conté nouvelles. Ens permetem assenyalar l’apassionant èpica de, del no-res, fer cola i gelatina amb pells pudents de rebuig d’escorxador, i de la cavalleresca lluita, no pas en justes i torneigs sinó en superacions industrials, del protagonista que pretén una noia benestant i de com guanya dues coses: diners i la voluntat del pare. La noia no calia: ja n’estava enamorada. Tot explicat a la manera d’un passeig pels turonets de l’idioma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.