Tribuna
La pesta
Quan esdevé un fet donat, l’home té opcions diverses a l’hora d’interpretar la realitat. La seva percepció, oscil·lant i unívoca, es pot complementar amb múltiples visions diverses a l’abast del seu criteri. Tenir criteri o no, vet aquí el dilema. Hi ha un lliure albir que cal poder resoldre de manera col·lectiva. Sumar, en síntesi, l’opinió aliena a la pròpia i saber distingir la veritat del dogma. I és que quan els experts es contradiuen entre si –res tan voluble i fràgil hi ha com la ciència al servei de la política– s’imposa indagar fins a trobar les condicions que ens alliberin del virus de la por.
La por, aquella força que commou l’ésser, i que és un avatar de l’existència. La por en la seva dual idiosincràsia: la por que immobilitza i la por que ens rebel·la. Per això, aquests darrers dies de confinament –a diferència de l’adverbi, el verb “confinar” remet a la noció d’espai amb relació al límit, ans també al concepte de “confí” com a latitud remota i, en aquest sentit, de llibertat orogràfica i interior– he posat a prova la sentència de Pascal i, reclòs en la meva cambra, he tornat a l’obra de Camús a fi de mantenir a ratlla le malheur des hommes que no saben estar en soledat.
Llegir –rellegir, en aquest cas– com a manera de veure-hi clar i per bastir una llum que ens permeti discernir. Personalment, tinc la impressió que la gestió de l’actual crisi està condicionada per un brogit de fons contrari a la presa de mesures racional. Temps difícils, certament. I més encara quan la distància entre allò social i les elits en el poder ha esdevingut un abisme impossible de salvar. Som una petita gota en la immensitat de l’oceà. I tanmateix, hem de trobar el nostre lloc en un entorn advers i tenir present que la nostra voluntat és sobirana i que res –ni ningú– ens la pot arrabassar. Som una gota que pensa –L’homme révolté–, i tan sols aquesta pauta ens permetrà d’orientar-nos en la fosca. Crear un criteri –la crisi com a moment de gènesi– propi i posar-lo en comú a la recerca d’una opinió universal i argumentada. Certament és aquest un ideal de la Il·lustració. Contra la por que paralitza, la consciència de ser de l’home absurd que es projecta en la figura del metge solidari de La pesta. Camus, en un moment determinat, dona veu al personatge del doctor Rieux en aquests termes: “Tenir coneixement és poder il·luminar el present amb les ensenyances del passat.” Saber parar-se a pensar, i a temps contraposar el pensament a la ignorància.
Aprendre a desaprendre, i a aprofundir en un criteri que ens volen aliè. Transformar la por en rebel·lia –i en llibertat– és la filosofia de l’acció que propugna l’obra camusiana contra tot allò d’irracional que rau en l’existència. És aquest, i no un altre, l’humanisme que demana un compromís inalienable. Obrir-se a l’ésser –propi i aliè– en tota la seva dimensió. Que cadascú trobi el seu camí, i que cada camí conflueixi en un de sol. Que mai més ens diguin què cal fer, sense nosaltres no saber-ho.