Una porta oberta

Prac­tico més que mai la capa­ci­tat d’esti­mar esqui­vant orti­gues a què apel·la la lle­tra d’una de les cançons d’Oques Gras­ses. Veig mol­tes per­so­nes que fan el mateix. La meva sogra té una salut fràgil però cus mas­ca­re­tes de roba tota la santa tarda; la meva mare, amb més de noranta anys i un per­cen­tatge de visió escàs, fa excur­si­ons al mar amb el pen­sa­ment, arrau­lida a la butaca; el meu marit pro­ve­eix d’ali­ments bàsics els cli­ents con­fi­nats, tot i que és sus­cep­ti­ble de con­ver­tir-se en un malalt d’alt risc (final­ment m’ha fet cas i està fent cures bio per sor­tir d’un refre­dat). El meu fill i les nebo­des seguei­xen escru­po­lo­sa­ment el con­fi­na­ment; dues d’elles, a més, ofe­rei­xen clas­ses de gimnàstica i de dansa on line. Cada ves­pre, els veïns del meu car­rer sur­ten als bal­cons a aplau­dir els pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris... Em sento immen­sa­ment agraïda per la gene­ro­si­tat i el coratge de les per­so­nes que conec. Serà per això que ens en sor­ti­rem. No sé quan ni com; segu­ra­ment ens lle­va­rem més empo­brits, però més forts. Tinc clar que les solu­ci­ons no vin­dran gràcies a les mesu­res polítiques i econòmiques que s’estan pre­nent, sinó que caldrà fer-se sen­tir a les urnes. Em molesta veure alguns polítics i gent a les xar­xes que pre­jut­gen cons­tant­ment qual­se­vol actu­ació –del govern català o del de l’Estat– i que ho cri­ti­quen tot de manera par­ti­dista. Empre­nya cons­ta­tar que algu­nes per­so­nes s’escu­din en acti­tuds rapi­nyai­res d’aquesta mena i que els líders dels par­tits polítics no siguin capaços d’exi­gir als bancs res­ca­tats que tor­nin el que deuen ni apli­quin mesu­res per estal­viar la cai­guda al buit dels autònoms –el cobra­ment de la quota de març és inde­cent– i de les peti­tes empre­ses, que no rebran cap rebaixa d’impos­tos (un fet para­do­xal, tenint en compte que són les qui creen més llocs de tre­ball al país). Molts polítics –de dre­tes i d’esquer­res– sem­blen igno­rar que donar suport als qui gene­ren riquesa és també una manera d’aju­dar les clas­ses més des­fa­vo­ri­des, perquè la renda bàsica només es podrà pagar si el tei­xit econòmic de base no es des­fila fins a un punt insos­te­ni­ble.

Aquesta crisi pot ser cru­cial per a un canvi d’hàbits; hàbits més ecològics i sos­te­ni­bles (con­su­mir ali­ments de quilòmetre zero, donar vida a sec­tors essen­ci­als com l’agrícola, exi­gir que es pri­o­rit­zin els pres­su­pos­tos des­ti­nats al món sani­tari, edu­ca­tiu i cul­tu­ral...).

Jo porto el con­fi­na­ment prou bé. Vaig apren­dre la lliçó després d’una crisi d’estrès que em va fer des­co­brir els bene­fi­cis de la medi­tació. Soc una cri­a­tura de mal fer­rar, amb un men­tal que té tendència a dis­pa­rar-se. Com que m’enfi­la­ria per les parets, m’esforço a man­te­nir el bon humor; faig ioga i mind­ful­ness, miro de tocar terra i escolto poc la rie­rada de males notícies, just per estar infor­mada. Vull man­te­nir el pen­sa­ment en idees cre­a­ti­ves i con­ser­var la cali­desa de les rela­ci­ons per­so­nals. L’escrip­tor Her­mann Hesse diu a Elogi de la vellesa: “I si algun dia la terra arriba a estar coberta del tot amb capses de for­migó, els jocs de núvols encara hi seran, i aquí i allà hi haurà per­so­nes que, amb ajuda de l’art, dei­xa­ran una porta oberta a la divi­ni­tat. Una porta oberta a la vida.” Jo la veig.