Hi havia una vegada...

Txernòbil. Diu­menge pas­sat es van com­plir 34 anys de l’acci­dent de la cen­tral nuclear soviètica d’Ucraïna. Avui, amb els nos­tres ulls tris­tos i espan­tats per un nou ene­mic invi­si­ble, no podem fer una altra cosa que recor­dar aque­lla tragèdia com una gran senyal d’alarma del que ens està pas­sant amb la pandèmia del coro­na­vi­rus. Una alerta de les con­seqüències de la nos­tra inso­lent forma de rela­ci­o­nar-nos amb el pla­neta. Però també de tenir gover­nants incom­pe­tents. Escric aques­tes línies men­tre fullejo el col­pi­dor catàleg de l’expo­sició Hi havia una vegada Txernòbil, que va con­ce­bre i va pre­sen­tar el Cen­tre de Cul­tura Con­tem­porània de Bar­ce­lona (CCCB) el 2006, en el marc del vintè ani­ver­sari d’aquesta catàstrofe que va dei­xar feri­des que mai cica­trit­za­ran. Vaig visi­tar la mos­tra i sem­pre l’he tin­gut pre­sent, però molt més aquests dies, sobre­tot les imat­ges de la fan­tas­magòrica ciu­tat de Pri­piat (on no es podrà tor­nar a viure fins d’aquí a 24.000 anys) o les dels valents liqui­da­dors (bom­bers, científics...) que van nete­jar les res­tes radi­o­ac­ti­ves cons­ci­ents, o no, que les seves morts sal­va­rien mol­tes vides. “Txernòbil com a acci­dent glo­bal: res del que passa als altres ens és aliè. Tots som veïns d’un mateix barri, al qual ano­me­nem Terra”, va escriure Josep Ramo­neda, lla­vors direc­tor del CCCB, en la intro­ducció del catàleg. Canviïn Txernòbil per Covid-19 i estem allà mateix.