La síndrome de Madrid

La síndrome de Madrid és el que els passa a massa polítics, peri­o­dis­tes, empre­sa­ris, actors, finan­cers, intel·lec­tu­als, etcètera, quan són a la capi­tal de l’Estat espa­nyol. Viuen com una mena de com­por­ta­ment psi­cològic que recorda el que hom en diu síndrome d’Esto­colm, això és, esta­blir una relació de com­pli­ci­tat amb el rap­tor. He sen­tit de viva veu l’excusa que a poste­ri­ori han adduït els qui en el seu moment es van sen­tir enllu­er­nats o enca­te­ri­nats pel Madrid ofi­cial, i tot el que això supo­sava, del més sublim publi­cat al BOE al més profà de vida hedo­nista i noc­turna. Excu­sen la seva actu­ació pas­sada dient que en aque­lla etapa van can­viar perquè el poder de debò és allà. Fet que els va obnu­bi­lar. En les més diver­ses mani­fes­ta­ci­ons polítiques, cul­tu­rals, econòmiques, d’oci, etcètera.

S’ha de dir que del 1901 ençà, és a dir, des de l’etapa final de la Res­tau­ració, la II República i ara el règim del 78, el sis­tema espa­nyol, sigui quin sigui, als cata­lans a Madrid hom els ha fet i els fa la gara-gara. Des d’ales­ho­res temen la presència de dipu­tats cata­lans amb par­tits pro­pis per defen­sar millor els seus interes­sos. Des del 1901 van ado­nar-se que els polítics de palla dels par­tits satèl·lits de Madrid no repre­sen­ten de debò la Cata­lu­nya real però l’afe­blei­xen. Per això l’intent per­ma­nent d’enfor­tir par­tits de matriu espa­nyola en terra cata­lana. Fos­sin, o siguin, d’esquer­res o de dre­tes, monàrquics o repu­bli­cans.

Ara, amb la volun­tat majo­ritària de deci­dir democràtica­ment el futur de Cata­lu­nya, la síndrome de Madrid està esllan­guint-se, finint. Des del Procés sem­bla que no hi ha espai per a més simu­la­cre. El sis­tema ofi­cial espa­nyol sem­pre ha tin­gut por del des­per­tar de Cata­lu­nya, i per això hi ha les ali­an­ces amb els par­tits cata­lans, els acords o pac­tes polítics. Saben per­fec­ta­ment de l’espoli fis­cal d’anys i panys que sofrim. El Madrid esta­tal coneix, inci­deix i segueix per­ju­di­cant la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes per acon­se­guir la seva mino­rit­zació. La plena democràcia espanta al Madrid dels dits par­tits cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes, per això fan mans i mànigues per impo­sar un teló pre­ven­tiu legis­la­tiu per fre­nar el dret dels cata­lans a votar el seu futur.

L’estat autonòmic no els agrada –de moment l’han de “con­lle­var”–, per això aquest indis­si­mu­lat desig de neo­cen­tra­lit­zació. Els calen, a tal efecte, peons a les naci­ons històriques o a comu­ni­tats amb mar­cada per­so­na­li­tat. Feina que fan els dipu­tats auto­a­no­me­nats cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes d’aquests ter­ri­to­ris. Gra més dur d’empas­sar, però, a Euskadi. I, lògica­ment, impos­si­ble a Cata­lu­nya amb un Par­la­ment inde­pen­den­tista. Aquí sor­gei­xen fona­men­tals els Comuns, els “compañeros de Pode­mos”. Els dar­rers ves­ti­gis autòctons de la síndrome de Madrid. A Cata­lu­nya poc futur tenen en haver-se defi­nit, i frac­tu­rat, amb el 155. Admi­nis­tren d’una manera política­ment immo­ral l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i tenen uns pocs dipu­tats que poden fer de con­trapès a ERC, JxCat i la CUP. Per això la seva tro­ba­lla d’una veu res­pec­tada en el seu camp, algú que a Madrid hagi vist el cel, un Jaume Asens que no reco­neix ningú. Ni els seus pro­pis. Un dar­rer afec­tat per la síndrome de Madrid.