La monja alferes

L’estima (quasi) incondicional d’aquest cronista pel (de nou, quasi) inacabable Thomas de Quincey l’ha empès a aquest petit joc de mans textual. El títol d’aquestes línies hauria de ser “La batllessa atracadora”. Em fa una mandra tremenda afegir-me a les multituds que, amb més o menys encert, amb amor o amb odi, treballosament d’han dedicat a assenyalar les arbitrarietats, les incongruències i, fet i fet, els disbarats comesos en resposta a la crisi sanitària –i la social consegüent– de la Covid-19. N’hi ha de clamorosos; de greus, fins i tot. No cal patir-hi: al país on som, no es depuraran responsabilitats –ni en aquest afer ni en cap. Per alleugerir, parlaré d’un afer que no és qüestió de vida o mort: l’accés a les platges de Barcelona. Vist com ha anat, es pot deduir que plantar un tovallola a la sorra, nedar una estona i prendre el sol mitja horeta a la platja (quasi, i en van tres) deserta és una de les accions més irresponsables i criminals possibles a efectes de contagi. Ha estat prohibit fins ara –deixat en condicions impracticables, que és el mateix–, i ara, que ja es pot, la ferotge batllessa amb el signe del dòlar tatuat al front ha decidit enriquir-ho amb una nova condició: les zones blaves d’aparcaments davant de les platges costen 3 € l’hora i se suprimeix l’anterior gratuïtat de 14 h a 16 h. Una visita de tres hores al mar comporta una despesa de 9 €; una gràcia de 270 € al mes.

L’intel·ligent lector em dirà: per què no hi vas en transport públic? En metro, caminada inclosa, m’hi estic 55 minuts. En bus, 1 hora i 5 minuts. En cotxe, de 12 a 14 minuts segons el trànsit. Sumats i comparats els temps, veiem que el ciutadà pot tenir coses més interessants, agradables i productives a fer que florir-se a les parades i trotar per paratges urbans irrellevants i inhòspits. A part dels insomnes i matiners, qui ha gaudit de les platges fins ara? Els surfistes, els socis de clubs de natació, els usuaris de segones residències. Què tenen en comú tots ells? Que són consumidors. Que han pagat. Que hi hagi res de franc és intolerable per a la indesitjable munyidora municipal. El sol, el mar i la sorra són de franc? No pot ser, cal un impost revolucionari. Solució: preu d’aparcament prohibitiu per a la butxaca mitjana. No vols que la gent agafi el cotxe? Perfecte. Fes un transport públic decent, no la merda tercermundista que multiplica per deu el temps i l’esforç del desplaçament. L’expectativa de solució és nul·la per part d’aquest cronista. Hi ha més aviat la impressió d’augment de prohibicions i traves per donar pel cul a la ciutadania, de viure constret i amenaçat. Però que si pagues pots fer el que vulguis: ajuntar-te cinquanta en terrasses de bar, etc. La Joana d’Arc dels desnonats deu dormir satisfeta. Ha fet una arrancada de cavall sicilià, i una parada de burra manxega.