Opinió

La ruta dels elefants

A l’Àfrica, diu la creença popu­lar que els vells ele­fants, quan sen­ten pro­pera la mort, cer­quen els seus cemen­ti­ris per anar a repo­sar amb els ances­tres. D’aquesta con­vicció en sor­gi­ren mil i una lle­gen­des i en l’època dau­rada dels explo­ra­dors es feren algu­nes famo­ses expe­di­ci­ons a la recerca dels cemen­ti­ris, quan amb ells segu­ra­ment es podia tro­bar el premi del pre­uat mar­fil. Tot era pura ima­gi­nació, quan els vells ele­fants només cer­ca­ven la vorera d’algun riu per cal­mar la set i man­te­nir les min­ses for­ces.

L’any 1955, gràcies als interes­sos de la guerra freda, el govern espa­nyol acon­se­guia posar fi a l’aïlla­ment inter­na­ci­o­nal i entrar a l’ONU, men­tre als cine­mes penin­su­lars s’estre­nava La senda de los ele­fan­tes, adap­tació d’una novel·la d’aven­tu­res, amb embo­lics d’amors insa­tis­fets i la ven­jança del vell ele­fant con­tra el caçador que havia atemp­tat la manada. Un argu­ment de banyes i rancúnies, que va i ve per la història, mal­grat que la cen­sura, sem­pre ama­tent, intenti reta­llar els foto­gra­mes més esca­bro­sos.

La ima­gi­nació, la lle­genda i la rea­li­tat es bar­re­gen en els relats d’ele­fants i l’única cer­tesa és que no es pot jugar amb els paqui­derms, que són forts i potents fins a poder fer tron­to­llar tes­tes coro­na­des, més si aques­tes tenen peus de fang, una legi­ti­mi­tat anti­de­mocràtica i una crònica fami­liar de tra­di­ci­o­nals fugi­des, tot empor­tant-se les claus de la caixa. Al lli­bre de les lle­gen­des de les ven­jan­ces dels ele­fants en podem escriure un nou i sucós capítol, encara pen­dent del desen­llaç final.

Tots ho sabíem i res era prou ama­gat, però l’assumpte de la cacera a Botswana i el “lo siento, me he equi­vo­cado y no lo vol­veré a hacer” ini­ci­ava una espi­ral de des­propòsits sense atu­ra­dor. El rei anava nu, com ja havien com­pro­vat mol­tes senyo­re­tes, i ara mos­trava la nuesa davant la ciu­ta­da­nia. Era massa tard; xacrós i amb amant des­pi­tada, els que manen de veri­tat havien d’engi­nyar una sor­tida i els vingué a mà l’hereu, única carta per fer res­sor­gir de les cen­dres una monar­quia cas­posa i amb un munt de sos­pi­tes.

Els dar­rers bas­ti­ons del joan­car­lisme no volien renun­ciar al cam­pec­hano i fins el defen­sa­ven com a impul­sor del règim del 78, però un emèrit des­con­tro­lat és una bomba de rellot­ge­ria. El cam­pec­hano es con­vertí en el sin­vergüenza i final­ment en el “pre­sunto ladrón”. Les fil­tra­ci­ons de la senyora Corinna no sols qüesti­o­na­ven l’emèrit sinó que atemp­ta­ven la con­tinuïtat monàrquica. Tot enmig de la crisi d’un estat somo­gut pel coro­na­vi­rus i amb pro­ble­mes ter­ri­to­ri­als, econòmics, sani­ta­ris i iden­ti­ta­ris de gran enver­ga­dura.

Pérez Rubal­caba, feliçment a la glòria, dirigí una ope­ració d’engi­nye­ria, intro­duint el “pre­pa­rado” en el joc de l’oca monàrquic: dimissió del pare, pro­cla­mació del fill i renúncia de l’espe­rit repu­blicà del PSOE. Tal­ment, era la “monar­quia par­la­mentària” la que podia ava­lar la uni­tat d’Espa­nya i els soci­a­lis­tes espa­nyols feia molt temps que eren mar­xis­tes –de Groucho, és clar–, quan tenien uns prin­ci­pis però quan con­ve­nia podien can­viar-los ràpida­ment per d’altres. Calia la qua­dra­tura del cer­cle.

Amb tot, la jugada no era fàcil i la pare­lla Borbón-Ortiz tam­poc no espe­ro­nava sim­pa­tia a dojo. La gent del car­rer no els per­ce­bien com dels seus i el CIS aviat deixà de pre­gun­tar sobre el grau d’accep­tació de la monar­quia. Massa para­fernàlia d’ope­reta, amb uni­for­mes de gala i ves­tits ben plan­xats, versió reno­vada de l’Espa­nya de sem­pre, on el rei es rode­java de la cort i per Nadal feli­ci­tava els súbdits. Uns monar­ques llu­nyans que només podien pre­su­mir de sang blava, que en rea­li­tat tam­poc tenien.

Mals temps per a la monar­quia borbònica, que només sap ento­nar el “a por ellos” quan s’apropa a la dreta més rància o ocul­tar les tra­pe­lle­ries del pare i la família quan la cor­rupció els surt per les ore­lles. Després, a la recerca de l’olor de mul­ti­tuds, s’inventa una pas­se­jada pels pobles del regne i ha d’aca­bar ama­gat entre cos­sos uni­for­mats i fra­res de bona volun­tat, amb el llunyà ressò de crits que pro­cla­men no tenir rei. Els habi­tants de la Zar­zu­ela no tenen bona premsa i només els que­den els apa­rells dels par­tits com a incon­di­ci­o­nals segui­dors.

Pot sobre­viure la monar­quia a unes hores tan bai­xes? És la pre­gunta que cal res­pon­dre, però tot indica que ho tindrà força difícil i ja és tra­di­ci­o­nal que els Bor­bons aban­do­nin el país, per terra, mar o aire. Des de la guerra inci­vil, mai l’Estat havia arri­bat a hores tan bai­xes i, com a taca d’oli, s’estén l’opinió que cal obrir un procés cons­ti­tu­ent. I, intu­eixo, que en una nova etapa cons­ti­tu­ent és difícil encai­xar-hi la figura borbònica. En algun racó de Brus­sel·les Valtònyc deu pen­sar que la història li està donant la raó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia