Tribuna
El dret a la veritat
“La vista d’aquests dies per a l’extradició de Julian Assange és la culminació del procés de deshumanització d’una persona al llarg d’una dècada. Exposar la veritat a l’opinió pública té un preu: fins a 175 anys de presó
El proppassat 7 de setembre es va reprendre la vista per a l’extradició als EUA de Julian Assange. Tal com era d’esperar, els grans mitjans de comunicació que en el seu moment van aliar-se amb l’activista per publicar els cables de WikiLeaks –l’any 2010– ara s’han conxorxat per mantenir en silenci la notícia. Amb l’excepció de la part informativa més formal –i d’honorables anàlisis individuals– la norma general és d’indiferència calculada. No cal dir que en aquest designi hi ha una intenció clara per part dels mitjans sistèmics: guardar les formes i no incomodar el poder és el seu propòsit. I just perquè Assange va qüestionar aquest poder –suport a l’1-O, inclòs– el poder es regira en contra seu en una batalla desigual en què està en joc tota una manera d’entendre el periodisme.
Mai abans del cas de Julian Assange s’havia forjat una aliança d’interessos tan específica contra només una persona. Els recursos emprats a tal efecte i la coalició entre estats –els Estats Units, la Gran Bretanya o Suècia, entre altres– no té parangó. De fet, la invocació de la llei d’espionatge de 1917 per part de l’acusació en contra del parer d’alguns fiscals del Departament de Justícia ens dona una pista de l’abast d’aquesta operació de cacera a l’home. També ens remet al cas d’Ethel i Julius Rosenberg –tal com ha rememorat en un article el fill d’ambdós, Robert Meeropol–. En tot cas, la creació d’un gran jurat ad hoc –a Alexandria, un suburbi de la ciutat de Wahington– bàsicament format per empleats de les agències de seguretat nord-americanes és un clar indicador de la manca de garanties d’allò que tan sols pot definir-se com un procés polític.
Un procés que en cas de sentència adversa podria afectar per sempre algunes de les nostres llibertats fonamentals. Per descomptat, la llibertat d’expressió que és la pedra angular de la premsa lliure i un dels elements formals de l’estat de dret. Però –i així mateix– la seguretat dels periodistes a l’hora de desenvolupar la seva professió i, detall gens menor, la capacitat per garantir l’anonimat de les seves fonts. En definitiva, el model de mitjans i el concepte de veritat que és allò que vertebra una veritable democràcia. No debades, allò que perilla és el fràgil equilibri entre el secret governamental i la llibertat de premsa. Equilibri que als Estats Units es va assolir gràcies a la històrica resolució del Tribunal Suprem del 30 de juny de 1972 en relació amb la publicació dels “papers del Pentàgon” al The New York Times i al The Washington Post –resolució que preservava la Primer Esmena i garantia als mitjans el dret de continuar la difusió pública dels esmentats papers en contra del parer del govern nord-americà.
De fet, un dels grans defensors de Julian Assange és Daniel Ellsberg, l’home que va filtrar per raons de consciència els “papers del Pentàgon” a la premsa. La història és cíclica i torna en forma de tempesta. Per això mateix, John Pilger, el veterà periodista australià, rememora en un emocionant article la concepció del periodisme de Julian Assange: “Els periodistes estan al servei de la gent, no del poder [...] Si els poderosos ens menteixen, tenim el dret de saber-ho. Si ells diuen una cosa en privat i una altra en públic, tenim el dret de saber-ho.” Una concepció ètica de la professió que probablement ja estava en crisi i, tanmateix, les coses poden empitjorar.
La vista d’aquests dies per a l’extradició de Julian Assange és la culminació del procés de deshumanització d’una persona al llarg d’una dècada. La revelació de crims i exposar la veritat a l’opinió pública té un preu: fins a 175 anys de presó en unes instal·lacions d’alta seguretat i no veure mai més la llum del sol. No hi ha garanties de cap mena. Els catalans en sabem, d’això, i molt. De la degradació de la justícia i de la submissió d’aquest poder a l’ statu quo. De fet, les implicacions del cas Assange ens tornen a posar sobre la pista en l’intent de crear una justícia universal unilateral per part dels EUA. D’aquí les últimes sancions a membres del TPI. El cas que té entre mans la jutgessa Vanessa Baraitser marcarà un precedent històric. També pel que fa al valor de la justícia en la percepció de tots els que creiem en la veritat i no en la ignomínia d’una causa que es fonamenta en la revenja, l’odi i la mentida.
