Lo riu encara és vida

Fa vint anys, la tenacitat d’un poble es va manifestar amb tota la seva brillantor. Tot i que ja en feia uns quants que estava latent, fa dues dècades es va crear oficialment la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), un moviment nascut des de l’estrat més pur de la base popular i que ha estat referència de la lluita social, no només a les Terres de l’Ebre sinó de tots els territoris que volen defensar els seus interessos davant de les injustícies del poder polític. L’oposició al Plan Hidrológico Nacional (PHN) del govern d’Aznar i la defensa del riu Ebre des de totes les seves vessants (no només l’estrictament relacionada amb el medi ambient) van despertar la consciència d’aquella petita part del país que veiem des de la distància física i mental com “la quinta província”, envoltada d’un cert victimisme (ben justificat, d’altra banda, per la desídia d’unes administracions que passaven de llarg en aquella part de l’Ebre). Ni tan sols la paraula ebrenc no sortia al Diccionari de la Llengua Catalana, i no ha estat fins fa tres anys que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en va aprovar la incorporació en el seu diccionari normatiu.

La lluita de la PDE va anar despertant la consciència col·lectiva de les comarques del sud i va acabar arrossegant tot el país. Aquella no va ser ja només la lluita de l’Ebre, era la lluita del país. El nus blau, el lema Lo riu és vida i conceptes com el de “nova cultura de l’aigua”, han acabat sent símbols d’una revolució de gènesi popular que ens ha fet més grans com a poble. La tenacitat s’ha de fer tossuda, perseverant i constant. La lluita continua i, per al 3 d’octubre, la PDE ha convocat una assemblea a Tortosa per debatre els nous reptes que tenen al davant, sobretot pel recentment aprovat transvasament a Santander. La tenacitat s’ha de fer tossuda, a l’Ebre i arreu, perquè quan s’apaguen les mobilitzacions ens quedem a les fosques.