De reüll
Dona i negra: 007 destrueix el clixé
En una escena de Goldfinger (1964) Moneypenny convida a sopar James Bond, que rebutja la cita amb un petó amical a la galta i la promesa que és el seu “amor etern”. A Casino Royal (2006), en la seva primera trobada al tren, Bond contesta a Vesper Lynd, que amb to sarcàstic dubta del pla, que la seva bellesa “és un problema” perquè els seus superiors se la prenguin “seriosament”, i ho compensa vestint amb estil masculí i essent més agressiva que els col·legues mascles. De la secretària devota a la funcionària del Tresor segura de si mateixa han passat dècades per comprovar una certa evolució respecte a la dona en la saga d’espies més popular. Perquè les dones a 007 han estat un clixé, un cos per exhibir el biquini, un bonic cadàver al llit, com ho és el Dry Martini que es pren –agitat, mai mesclat–, com l’esmòquing que ha de lluir en algun moment de la pel·lícula, com el flirteig que ha de mantenir amb l’espia de torn, bona o dolenta, però sempre amb una fi fatal... tòpics d’un univers que va néixer patriarcal i una mitologia que ha mantingut l’agent fidel a Sa Majestat, sempre viril i sempre predisposat. És per això que la tria de l’actriu negra Lashana Lynch per dur el rang de 007 s’ha d’entendre com la reinvenció del personatge, fer-lo evolucionar en un altre Bond, un Bond amb llicència feminista.