L’alba de l’engany

És difícil trobar una època en paral·lel dialècticament semblant a la nostra. Si en atenim a la pandèmia de la Covid-19, l’edat mitjana o les pestes del segle XVII. Si ens referim a la catàstrofe econòmica, trobarem una semblança amb la crisi de l’any 1929, però amb causes molt diferents: llavors va ser la crisi de l’oferta i la demanda i el sobreabús especulatiu en les grans borses (tal com assenyala en el seu magnífic llibre El ‘crash’ de 1929 John Kenneth Galbraith), ara l’hecatombe de les estructures de producció i la recessió del consum. Si adduïm una mirada bíblica, trobarem punts de coincidència en l’Apocalipsi de sant Joan. En el supòsit d’analitzar l’etiologia dels mals presents, toparem amb un càncer de ferotges conseqüències imbricat en el nexe bàsic del sistema polític. Les nostres democràcies es descomponen a través de la marginació i la instrumentalització de la mentida com a eina de persuasió i martingala tàctica. La desinformació i l’engany són simples derivades de la conculcació de la veritat.

Arribats a aquest extrem, la tempesta perfecta –aquesta “mare de totes les batalles” a què apel·lava Saddam Hussein– plana sobre nosaltres. La pitjor màcula és la ceguesa dels dirigents polítics, aquesta plèiade d’ignorants sense contingut, incapaços de superar les amenaces que els núvols foscos ens preludien. “Si tots accepten la mentida imposada pel Partit, si tots els arxius expliquen la mateixa mentida, la mentida passa a ser la història i es converteix en veritat.” “Qui controla el passat controla el futur” (George Orwell, 1984). Estem davant la ingent mentida com a establiment fundador de la Nova Veritat o nou ordre internacional.

Confesso no haver conegut a Espanya, des que tinc ús de raó, una major instrumentació de la mentida com a eina política. Si Nicolau Maquiavel va definir aquesta eina com la base de l’eficiència política, Napoleó –que comentava l’obra cabdal d’El Príncep– va esprémer les seves possibilitats opcionals en la demència del seu afany redemptor d’Europa. Lenin va adduir sense rubor l’abús multiplicador de la no-veritat, quan feia un ús revolucionari d’aquesta pertorbadora maldat. El zenit d’aquesta monstruosa desconstrucció de la veritat el va establir Goebbels en el més canalla dels assajos, el nazisme, i que ningú s’enganyi, atès que els pares genètics del nazisme van ser el nacionalisme i el socialisme, tal com els seus profetes ho van projectar al món espaordit de la dècada dels trenta i quaranta del segle XX. Una mentida mil vegades repetida, deia Goebbels, es converteix en veritat.

Ningú percep la fragància d’aquestes flors del Mal en la prodigalitat manipuladora dels populismes occidentals? Ningú percep que aquests instruments sorgeixen paral·lelament a la fallida del nostre sistema de valors, a la desintegració, a la destrucció de les arquitectures econòmiques, a l’enfonsament de les classes mitjanes i la inexorable demolició de l’estat de benestar? Algú s’atreviria a garantir en els seus falsejats discursos l’herència del benestar de les actuals generacions de mil·lennistes, en tant que la imminència de l’hecatombe frustra i coarta aquestes joventuts que contemplen el desplaçament de l’obra –i l’herència– dels seus pares? Probablement el populisme absurd de les esquerres ideològicament perverses ens acompanyarà cap al nou imperi de la tabula rasa. Una taula rasa on es barallaran els necis per les deixalles, els necis que no han sabut posar a temps el fre d’aquesta irreparable decadència.

La Xina mostra el camí: la fusió contra natura del comunisme i el capitalisme d’estat. Pura antinòmia que els perversos dictadors asiàtics estan instal·lant en un nou concepte de colonització dels continents (Àsia, Amèrica del Sud, Àfrica...). No es tracta de demencials somnis meus en una nit de borratxera, sinó d’una contundent asseveració de l’excap dels serveis secrets alemanys, Gerhard Schindler, qui acaba d’advertir que Pequín està a prop de la “dominació mundial d’una manera molt intel·ligent”. La recent pandèmia n’és una altra evidència més.

Què cal esperar d’un Occident descerebrat en mans perverses dels globalistes, dels somiadors eterns del “govern mundial”, dels apòstols de la basta filosofia de gènere, del desmantellament dels grans principis morals, de la mort de l’ètica? A la vista de tot el que esdevé a Washington, si Déu no ho repara, hem d’estar preparats per al funeral d’aquest nostre món. La batalla postelectoral entre Trump i Biden és el paradigma d’aquest nou món en confrontació.