Política i veritat

En el món de l’art la possibilitat de mentir és una de les condicions de l’esfera creativa. De fet, en un sentit estricte, la mentida té una relació directa amb la noció de llibertat. Negar la realitat –íntegrament o parcialment– i posar en escena una descripció del món alternativa, no deixa de ser un acte de volició humana. Trencar el vincle entre les coses i les paraules és un acte contingent on la consciència té un paper determinant. També, cal recalcar-ho, la mentida té una càrrega política. Al capdavall, Plató –o Leo Strauss– defensen la necessitat de l’existència de mentides nobles –allò que Nietzsche va definir com a “veritats peribles”– amb la finalitat de garantir una societat mínimament estable.

Per tant, una cosa és el món de l’art –la imaginació com a matriu de l’artifici– i una altra és la política –la necessitat com a excusa–, per bé que Maquiavel creia fermament que la figura del príncep havia d’ocultar les seves intencions. Com en la guerra –on el frau és, amb la força, el principi rector–, la política esdevé una forma d’art: un gran prosceni on l’estadista esdevé un simple actor sotmès a l’exigència d’una obra de teatre. Per això faig meva la sentència de la pensadora Hannah Arendt: “L’home que diu la veritat posa la seva vida en perill.” No debades, la mentida se sosté en una perversió del llenguatge que té l’engany com a rerefons darrer. Una tergiversació del nostre pensament i d’allò que es comunica. “Magna quaestio est de mendacio” (“Hi ha una gran pregunta sobre la mentida”), comença a escriure Agustí d’Hipona en un dels seus tractats sobre la mentida. Perquè aquesta és la qüestió: quant d’engany pot aguantar un sistema polític democràtic sense pervertir-ne les virtuts fundacionals?

Una pregunta humil en un context de crisi generalitzada. Una crisi que s’ha cronificat i que té el seu origen amb el segle. Les armes de destrucció massiva van deixar pas a una ontològica lluita contra “l’eix del mal”. Qui pot discutir una afirmació com aquesta? Qui no està disposat a lluitar contra el mal? Per això, Arendt –com va fer Agustí– s’esforça a elaborar una taxonomia de la mentida: política i no política, organitzada –o tradicional– i moderna –fonamentada aquesta en la manipulació massiva de dades–. Societat líquida, en diríem, on la incertesa és una constant vital i la veritat –bo i la seva conflictiva relació històrica amb l’esfera pública– l’elevat preu a pagar en el context d’una societat que ha confós llibertat amb relativisme.

Vivim entre mentides. Respirem mentides. Cada dia els mitjans de comunicació fan de cadena de transmissió indispensable –i sovint involuntària–. Un polític –un governant– és un gestor que manipula dades a l’engròs. Els avatars de la mentida són incomptables: l’encobriment, l’omissió, el frau, la difamació, la falsa desmemòria, el perjuri i també les notícies falses que s’han estès sense aturador en l’àmbit de les xarxes socials. I nosaltres, de manera crèdula, assistim a l’espectacle i assentim passivament. La mentida pública ha entrat en l’esfera privada de la vida com mai abans, i afecta l’arrel de la quotidianitat mateixa –sent la Covid-19 un exemple meridià–. D’altra banda, la difusió massificada d’informació –l’excés que pressuposa– i de dades falses tan sols es pot combatre amb un esperit crític. Opinar de qualsevol afer amb coneixement de causa no ens és garantit d’origen. Quin sistema polític posaria les bases per enderrocar-se a si mateix? Si s’escau, hem de ser conscients d’aital premissa i actuar en conseqüència.

Com en el món de l’art –i com ja anticipava Nietzsche a Humà, massa humà–, la mentida –l’artifici– se’ns revela com un vel –un efecte– que projecta com a real una aparença que no ho és. Només quan en som conscients col·lapsa la mentida –i aquesta es renova o no en funció de la nostra voluntat–. Entre la saviesa i la ignorància, hi ha el camí de l’acció política que fiscalitza el poder. Cap sistema polític, a parer meu, no es pot sustentar en la mentida organitzada. Encara menys la democràcia –a l’avantsala de la demagògia en temps convulsos– quan el poder ens fa còmplices d’aquest estat de coses per una raó de privilegis. Ningú està lliure de responsabilitat. Revertir la situació i restablir la veritat a la seva dimensió està al nostre abast. Un camí difícil de transitar, i tanmateix possible.