Votar o no votar

És absurd buscar culpables de l’endarreriment electoral perquè de culpable només n’hi ha un, i és el virus. Però sí que està bé aclarir si és cert, com diuen alguns, que el govern de la Generalitat hauria pogut muntar un dispositiu que permetés votar el 14 de febrer amb seguretat. La pregunta és: el marc jurídic permetia al govern fer canvis importants en la jornada electoral perquè tots els votants poguessin acudir a les urnes sense córrer cap risc en plena pandèmia? La resposta és no.

La llei espanyola que regula els processos electorals, la Loreg no permetia que la Generalitat allargués durant tot el cap de setmana la jornada electoral, per exemple, ni que organitzés urnes mòbils per anar a buscar el vot dels electors de risc o contagiats, ni establir franges horàries per a diferents col·lectius. És a dir: demanàvem al govern de la Generalitat que garantís el dret fonamental al sufragi però sense alterar cap dels protocols previstos en la intocable Loreg. Una missió impossible.

És tan senzill com això: una convocatòria electoral ha d’oferir garanties perquè voti el màxim nombre de gent possible, i el dia 14 de febrer aquestes garanties no s’oferien. La comprensible por del contagi ja feia intuir que augmentaria l’abstenció, i tampoc no hi havia cap fórmula que evités deixar fora les persones confinades o contagiades, tal com va passar en les eleccions basques i gallegues, en una vulneració del dret a vot inadmissible.

El debat, doncs, no era entre el dret a la salut i el dret a vot, entre si votar o no votar, com havien volgut fer creure alguns. El debat era, simplement, sobre quan votar, sobre com es garantia millor el dret a vot; si al febrer, enmig d’un pic de contagis, o al maig, amb un percentatge més alt de població vacunada i millors dades epidemiològiques. Aquest país necessita urgentment un nou govern, sí, ja ho va dir Quim Torra fa un any. Però també necessita un procés electoral amb garanties i, després d’esperar un any, ja no ve de tres mesos.