La justícia, un altre cop

Clara Zapater Caminal, de Tarragona, tenia 22 anys i estudiava a Alemanya amb un programa Erasmus. Ella i la seva amiga Marta Acosta, de la mateixa edat i de Cambrils, van ser dues de les joves que van perdre la vida asfixiades per l’allau humana mentre buscaven desesperadament una sortida en l’únic túnel d’entrada i sortida del recinte on se celebrava el macrofestival Loveparade de Duisburg. Era el juliol del 2010 i hi van morir 21 persones i més de 650 van resultar ferides. Un documental, dirigit per Dominik Wessely i que es va estrenar ahir a la nit al programa de TV3 Sense ficció, recordava la tragèdia. Una tragèdia que venia doblada, perquè, després de la pèrdua de les vides, el macrojudici posterior contra els acusats de la inadequada organització i control del festival ha acabat sent una vergonya monumental, que queda en els manuals de mala praxi, que difícilment podrà ajudar a girar full als familiars de les víctimes i que torna a mostrar-nos la justícia com una gran farsa. El maig del 2020, després de més de dos anys d’un judici que les víctimes advertien que anava expressament massa a poc a poc i quan faltaven poques setmanes perquè prescrivís el delicte, la justícia alemanya va suspendre definitivament el judici. Una terrible decisió que van prendre amb l’excusa de les dificultats de dur a terme les vistes pel risc de contagi del coronavirus. El judici es va tancar sense veredicte, sense sentència. Un cas flagrant –un altre– de la vilesa de la suposada justícia. Els pares de la Clara Zapater, Paco i Núria, no es rendeixen, i fa dotze dies van presentar un recurs davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg. Han patit “deu anys de calvari” i lamenten que encara en passaran uns quants més, enmig de la frustració i la decepció per una justícia que ha mostrat la seva cara més injusta i despietada. Una vegada més.