Mares

Truco a una amiga per interessar-me pel seu estat d’ànim. Fa setmanes que penso en el seu patiment. Xerrem després que el seu fill hagi declarat davant un jutge. L’acusen, a grans trets, de colpejar un mosso amb un pal durant la manifestació holi contra el sindicat de policia Jusapol. La Generalitat i la fiscalia el volen a la presó i li demanen prop de cinc anys els primers, sis anys i mig el representant de l’Estat. La meva amiga és combativa, valenta, persegueix somnis i es rebel·la davant les injustícies. Mai l’he sentit pronunciar la paraula por. Mai fins ara, és clar, quan el patiment pel fill li ha trencat tots els esquemes. És tal la ràbia que sent que no va poder entrar a la sala on jutjaven en Marcel. Ella, que ha corregut davant els grisos i que mai s’arronsaria davant un magistrat. I ara s’ha de veure desitjant que el seu fill emmudeixi a estones, no fos cas que les seves declaracions empitjorin el quadre. Ella, que no calla ni sota l’aigua. Ser mare és descobrir l’amor incondicional, però també el patiment extrem.

No sé si ens aturem prou a pensar en les mares dels represaliats. Mentre parlava amb la meva amiga, un exregidor de Badalona, José Téllez, declarava a l’Audiencia Nacional perquè un fiscal s’ha entestat a recórrer l’arxivament d’un delicte de desobediència relacionat amb uns cartells. Téllez és l’edil que va estripar la interlocutòria judicial que impedia obrir l’Ajuntament de Badalona un 12 d’octubre. Dies després, vam mantenir una conversa llarga i profunda al seu despatx. Es jugava una inhabilitació com a càrrec públic. D’aquella estona, tinc gravada una frase amb foc roent: “Si m’inhabiliten, faran feliç la meva mare perquè deixarà de patir.” Ser mare és saber que has vingut a sofrir. Però en els plans d’aquestes mares no entrava patir veient com els seus fills lluiten per un drets socials que elles van conquistar per deixar-los-hi en herència.