Un any pandèmic

L’atur juve­nil arriba al 42% i aquesta és una molt mala notícia. La relació causa efecte amb la pandèmia és indis­cu­ti­ble, tot i que fa anys que sem­bla que no hi hagi polítiques d’ocu­pació, just per un dels seg­ments de la ciu­ta­da­nia que més cal­dria que esti­gues­sin ocu­pats en el neces­sari apre­nen­tatge de les vir­tuts i defec­tes de la vida labo­ral. Entre els sec­tors més afec­tats per la crisi i el con­fi­na­ment hi ha l’hos­ta­le­ria i la res­tau­ració, la cul­tura i l’espec­ta­cle, l’oci i l’entre­te­ni­ment, les grans àrees comer­ci­als i altres de rela­ci­o­nats amb la falta d’acti­vi­tat, com el trans­port públic, que, segons publi­cava aquest diari, ha cai­gut més del 40% res­pecte de fa un any. Sem­bla que era ahir i ja hem fet la volta a 365 dies con­di­ci­o­nats, empre­nyats i ate­mo­rits pel coro­na­vi­rus que ha sac­se­jat les nos­tres vides com mai abans res ni ningú ho havia fet. El drama de la Guerra Civil va ser més dur i cruel, però ningú hau­ria pen­sat que estaríem dos mesos tan­cats a casa a pany i for­re­llat, amb l’únic permís per anar a bus­car ali­ments. Era temps de com­prar tot el que podíem i, fins i tot, vam patir la síndrome de l’acu­mu­lació del paper de vàter, una d’aque­lles irra­ci­o­na­li­tats de la qual només som capaços els humans. El con­fi­na­ment em va engan­xar sense gos i sense excusa per sor­tir, tot i que per raons de salut he de cami­nar cada dia una bona estona. Tinc la sort de viure en un indret amb vege­tació i esca­les secundàries, i em vaig mun­tar una mena de cir­cuit que es va ani­mar quan, com ara mateix, sor­tien els espàrrecs. La capa­ci­tat que tenim per adap­tar-nos és molt gran i només un dia em va enxam­par un poli­cia local que prou edu­ca­da­ment em va pre­gun­tar què feia a fora. “És que visc aquí mateix”, vaig dir-li, men­tre inten­tava ama­gar els espàrrecs, i ell: “Aquí no hi pot estar, vagi-se’n a casa!” I així ho vaig fer, com un nen que han renyat. Lla­vors vaig ser més curós i tra­ves­sava els cami­nois d’ama­ga­to­tis fins que estava segur que no hi havia perill. Fa riure, però aquesta era la situ­ació que vivíem el març i l’abril del 2020 i, encara que hem millo­rat en molts aspec­tes, con­ti­nuem amb l’ai al cor quan, per exem­ple, al cotxe por­tem algú que no és de la nos­tra uni­tat fami­liar. Mal­grat les mas­ca­re­tes i les pre­cau­ci­ons ens poden mul­tar de la mateixa manera que pena­ven tren­car el con­fi­na­ment comar­cal amb mul­tes de 600 euros per per­sona. Un abús.