LA GALERIA
Equinocci de primavera
L’astronomia, una ciència inexorable, freda i apàtica. I és que, pràcticament, no en sabem res
Diu que ahir dissabte a quarts d’onze del matí es produïa l’equinocci de primavera, el moment de l’any quan el sol travessa l’equador celeste passant de l’hemisferi sud al nord, i el dia i la nit tenen la mateixa durada (llevat dels pols, suposo). La declinació solar és zero i, aquí on som nosaltres, marca el començament de la primavera. Tot això, és clar, forma part de l’astronomia, una ciència inexorable, freda i apàtica. I és que, de la realitat meteorològica, malgrat la quantitat d’observacions, de milions de fitxes, d’estadístiques exhaustives, de deduccions i tot el que vulguin, pràcticament no en sabem res. Si em permeten, citaré un mordaç autor francès que en fa aquesta definició: “Meteorologia. Disciplina que permet conèixer el temps que hauria hagut de fer, segons la ciència meteorològica.” I el mateix autor (Philippe Bouvard), parlant de ciència en general, afirma: “No ens enganyem, la ciència no ha contestat mai ni una pregunta important.”
La casualitat de la data d’enguany em porta a recordar que al monestir de Poblet, almenys en l’època que Pla hi escrivia la seva Guia fonamentada i popular de Poblet, al refetor (sala on es reuneix una comunitat religiosa per a menjar), s’hi llegia el llibre Les hores, que segueix capítol a capítol el curs de l’any. I ara que hi soc, a Menorca diuen que “bon refetor fa bona oració”, parafrasejant sant Pau quan recomana omplir primer la panxa dels fidels abans de predicar-los la bona nova de l’evangeli. I doncs, ahir va fer exactament quaranta anys que a Poblet es llegí el capítol Equinocci de primavera del dit volum vintè de l’obra completa planiana Les hores (pàgines 120-123). Aquell dia, invitat a dinar amb els monjos i l’abat, al refetor del monestir hi havia el senyor Pla. M’ho explicà fra Marc Vallès: quan es disposaven a dinar i el lector des de l’ambó amb megafonia començava a llegir, Pla li etzibà bo i cridant: “Calli, home, calli…!, que no veu que estem menjant?”. I és que menjar en silenci era del tot impensable per a l’escriptor de Llofriu. Vaja: que li era més important parlar que menjar.
A l’inrevés d’ell, al Seminari de Girona, en aquells anys d’avinagrat record, havíem de fer en silenci els àpats del dia. En parlava un dia amb l’escriptor Xavier Domingo, que me’n donà la raó: “És clar que us feien menjar en silenci… que no saps que el parlar fa venir gana…?”
