Terror lingüístic

La Constitució espanyola reconeix l’existència d’altres llengües diferents del castellà però no n’esmenta cap; parla de l’“especial respecte i protecció” que cal tenir per les altres “modalitats lingüístiques”, però enlloc estableix el dret a fer-les servir, queda implícit, i enlloc cita la llengua com a motiu de discriminació inacceptable davant la llei. A la carta magna espanyola només hi ha una llengua amb nom, drets explícits i deures per als ciutadans, que és el castellà. Això són fets. També són fets els centenars de lleis i normatives pensades, redactades, discutides i aprovades a Castella que obliguen a utilitzar el castellà i discriminen explícitament les altres llengües. També és un fet la reiterada oposició dels poders de l’Estat a utilitzar, promoure o tolerar l’ús de les llengües diferents del castellà tant a les institucions espanyoles com a les europees. Davant d’aquests fets i el context que construeixen, té una lògica cartesiana que a l’Espanya castellana el 99,9% dels ciutadans siguin monolingües, que no els preocupi ni poc ni molt la supervivència de les altres llengües, que considerin innecessari entendre-les i que una part significativa d’aquest 99,9% considerin fins i tot innecessari haver-les d’escoltar. La conclusió és òbvia. Espanya és castellana, és monolingüe i és excloent; s’agrada així i no té cap intenció de canviar. I per això després de quatre dècades de constitucionalisme som incapaços de comptar els casos de discriminació o agressió lingüística que s’han produït i es continuen produint. A qualsevol finestreta de l’Estat, a les casernes i comissaries, als jutjats, al carrer o als aeroports, la Guàrdia Civil pel fet de parlar en català pot retenir, abusar de la seva autoritat, insultar i, si se la denuncia, fins i tot agredir, perquè com a molt els caurà una multa de 60 euros i una indemnització de 293 euros, com acaba de passar a Mallorca arran del cas de discriminació denunciat per la treballadora de l’aeroport Paula Rotger. I fins a la propera, perquè si això continua passant, quaranta anys després, és perquè Espanya ho vol així.