Objectiu: el català

Aquesta setmana he acomplert un petit repte personal reunint, finalment, les primeres edicions dels 39 llibres d’Hergé traduïts al català. La col·lecció va començar a la meva infantesa gràcies a l’oncle Isidre –que era el meu padrí–, amb llibres en funcions de mona de Pasqua. Eren aquelles aventures de Tintín en enquadernació holandesa que avui són relíquies que honoren els prestatges de molts exnens dels seixanta i setanta. La meva família paterna eren obrers tèxtils alfabetitzats i culturitzats en l’ambient de la Generalitat republicana i, per tant, perdedors de la Guerra Civil. Els agradaven els llibres i, quan podien, en regalaven. Per això aquelles delicioses traduccions al català del Tintín de Joaquim Ventalló els devien semblar una oportunitat que no oferia l’escola i, de fet, van ser el meu primer contacte amb el català escrit. A mi em costava molt llegir en català, i fins i tot vaig demanar al meu padrí que me’ls comprés en castellà. Però vaig veure que li sabia greu. M’hi vaig esforçar i Hergé m’ho va posar fàcil. Per això m’estimo tant aquells llibres.

Rellegint-les, aquelles aventures esplèndides recorden el català que hauria pogut ser, amb el vós com a tractament habitual i la creativitat popular dels renecs del capità Haddock. Militants de la llengua com Ventalló –el primer periodista que va retransmetre un partit de futbol en català– no van salvar aquell català, però sí el català. Fa cinquanta o seixanta anys la història de Catalunya semblava acabada. I no. Hi havia gent lluitant per reconnectar amb la seva llengua aquells nens alfabetitzats en castellà.

L’últim exemplar que buscava era la primera edició d’Objectiu: la Lluna, de 1968. El vaig trobar a la xarxa, en una llibreria quebequesa. En rebre’l vaig veure que s’havien oblidat la “c” i al títol hi figura “Objetiu”. I és ben paradoxal perquè, gràcies a Déu, l’objectiu el tenien clar. Afortunadament.