Ni llavors, ni ara

Crec que els partits independentistes faran un favor als seus seguidors si se separen en lloc de seguir amb coalicions febles i poc sinceres. ERC va assumir molt a contracor la imposició de CDC i de part de l’associacionisme independentista de presentar-se el 2015 sota una única candidatura. La teoria era que aquella legislatura es faria una cosa excepcional, i efectivament així es va fer. A canvi, ERC va haver de renunciar dolorosament al sorpasso que les enquestes ja li auguraven. El 21 de desembre del 2017 l’independentisme, encara en estat de xoc, va revalidar la majoria absoluta i les dues forces es van tornar a posar d’acord, amb Junts al davant d’ERC segurament per l’efecte Puigdemont, president que des de Brussel·les representava la declaració d’independència efectuada des del Parlament i la continuïtat de l’embat a l’Estat espanyol. Van tornar a fer coalició, però aquesta vegada sense cap estratègia comuna. Al contrari. La del 2017-2019 sembla haver estat una coalició nacionalment inoperant i políticament tòxica. ERC va acceptar el lideratge de Junts, però evitant de totes totes que el candidat fos Puigdemont. I tant ERC com Junts van tirar endavant estratègies absolutament divergents: Junts mantenint la tensió amb l’Estat, i ERC pactant amb el PSOE passi el que passi i jugant-s’ho tot a una taula de diàleg inoperant. Aquests dies hem escoltat queixes d’ERC cap a Junts, perquè arran el 21-D ERC va investir un president de Junts, i ara Junts s’hi resisteix. Bé, el que van fer arran del 21-D, en realitat, va ser pitjor: investir un soci, i després seguir una estratègia totalment oposada a la d’aquest soci. Llavors, trencar la coalició hauria tingut un cost massa elevat i van decidir seguir com els malcasats, que ni es parlen a casa i a fora fan el que volen amb el benentès que d’això l’altre no n’ha de fer res. I sense estratègia comuna, no calia tanta coalició. Ni llavors, ni ara.