Les ferides

Es veu que hem d’estar molt pre­o­cu­pats per si final­ment anem a unes noves elec­ci­ons. Sen­tint i lle­gint ahir la majo­ria de ter­tu­li­ans i opi­na­dors del país –alguns d’ells, curi­o­sa­ment, cor­res­pon­sa­bles del 9-N o de l’1-O– es veu que ara això de l’inde­pen­den­tisme és un pro­blema que ho enca­lla tot. Caram. A mi em sem­bla que el pro­blema no és tant anar a elec­ci­ons o no –en fem cada dos per tres, en aquest país–, sinó el fet que aquest cop aniríem a elec­ci­ons per mèrits pro­pis. Vull dir que les del 21-D es van con­vo­car per un 155 i les del 14-F les va pro­vo­car una sentència con­tra Torra, però en aquesta ocasió serien per la pròpia inca­pa­ci­tat de l’inde­pen­den­tisme de posar-se d’acord. No és un fet menor. El que em sem­bla que ens hau­ria de pre­o­cu­par a tots ple­gats –més enllà d’anar a unes noves elec­ci­ons, que no en tenim cap ganes i obri­rien un munt de ris­cos– és les feri­des que aquesta situ­ació dei­xarà ober­tes en l’inde­pen­den­tisme. Perquè la rea­li­tat no és cap altra: hi ha dues estratègies ara ja clara­ment dife­ren­ci­a­des i cada cop tenen menys punts en comú més enllà de l’objec­tiu final. A mi em pre­o­cupa poc, si Junts és al govern o no (això ja ho deci­di­ran ells, que fins ara tam­poc hi era la CUP); el que em pre­o­cupa és veure que les estratègies siguin tan dife­rents i que la uni­tat se n’hagi anat en orris des que ERC ha deci­dit que vol gover­nar sola. Perquè a hores d’ara, després del que s’han dit, em sem­bla tan poc creïble que un acord de dar­rera hora arre­gli res com que anar a unes elec­ci­ons sigui cap solució. Ser­vi­ran, és clar, per deci­dir qui és qui. Però això ja ho vam saber fa qua­tre dies. Què resoldrà un nou empat tècnic? Què can­via si al davant hi va l’un o l’altre si final­ment no s’ente­nen? Res. El tema, em sem­bla, és que som al cap del car­rer i que ara hi ha dues estratègies dife­rents, la de l’inde­pen­den­tisme a vint anys vista i la del pre­pa­rem-nos. I que no casen, ni estratègies ni lide­rat­ges, i que això ja no ho poden ama­gar ni sig­nant acords de mínims que no diuen res. Només ho poden dis­si­mu­lar, i nosal­tres –ai las– fer veure que no ho veiem.