Pla i Orwell

No són noms que un posa­ria de cos­tat nor­mal­ment. Un 31 de maig de 1952, però, Pla va dedi­car la seva cele­brada secció a Des­tino, Calen­da­rio sin fec­has, a Mil nou-cents vui­tanta qua­tre, que s’aca­bava de publi­car en cas­tellà. Me’n passa la referència en Xavier Febrés, que té l’obra de Pla al cap. L’home­not de Llo­friu detecta de seguida la qua­li­tat satírica del lli­bre d’Orwell sense caure en la temp­tació de lle­gir-lo com una pre­dicció futu­rista. I, natu­ral­ment, Pla porta l’aigua al seu molí cons­ci­ent de la seva posició política i la de la revista: tole­rada pel règim, però amb cor­rents libe­rals i sense adhesió exal­tada més enllà de la necessària per a sobre­viure enmig de la cen­sura dels cin­quanta. Pla reco­neix que Orwell, “sin ser un burgués, y mucho menos lo que se llama un hom­bre de derec­has, ha pene­trado en la esen­cia del tota­li­ta­rismo”, i s’afa­nya a com­par­tir la posició con­tra el tota­li­ta­risme (en plena dic­ta­dura fran­quista) men­ci­o­nant que el lli­bre ha estat “la fuente de la que han sur­gido, en los últi­mos años, todas las posi­ci­o­nes dialécti­cas for­mu­la­das con­tra el tota­li­ta­rismo desde el libe­ra­lismo”. I, en la pers­pec­tiva libe­ral, afirma que Orwell ha entès que l’ins­tint de la lli­ber­tat és inse­pa­ra­ble de l’ins­tint de la veri­tat. En aquells temps tot s’havia de lle­gir entre línies. Un gran lli­bre, con­clou Pla, d’una riquesa pro­di­gi­osa i neces­sari per a com­pren­dre l’època. No hi ha –no cal dir– cap referència a la par­ti­ci­pació d’Orwell a la Guerra Civil com a volun­tari con­tra Franco, ni del seu Home­natge a Cata­lu­nya, del qual Pla no devia tenir notícia el 1952. Demà, pre­ci­sa­ment, comen­cen, al CCCB, les acti­vi­tats del Dia Orwell, amb un docu­men­tal sobre la vigilància digi­tal que patei­xen els uigurs a la Xina. L’ombra de Mil nou-cents vui­tanta qua­tre és allar­gada, però l’embrió de la novel·la cal bus­car-lo a l’Home­natge a Cata­lu­nya, la seva millor obra de no ficció.