Opinió

Tribuna

Indult a la causa general

“El dictamen de la sala que presideix Manuel Marchena té el to magistral d’una classe de dret penal de primer nivell. En recomano encaridament la lectura

Malau­ra­da­ment, l’apro­xi­mació al dic­ta­men del Tri­bu­nal Suprem sobre l’even­tu­a­li­tat de con­ce­dir l’indult a les nou per­so­nes con­dem­na­des i empre­so­na­des pels fets de la tar­dor del 2017 s’està fent des de la par­ci­a­li­tat i els desit­jos de bàndols enquis­ta­da­ment enfron­tats. De manera unànime en la dreta i en part de l’esquerra (sobre­tot la més llu­nyana a Cata­lu­nya) l’indult no s’hau­ria de con­ce­dir, així que es valora posi­ti­va­ment l’informe per la seva con­clusió dene­gatòria. Per als que pen­sen que l’indult és favo­ra­ble als seus interes­sos, “la” solució per a la concòrdia, o sim­ple­ment una qüestió d’huma­ni­tat, la sala que ha emès l’informe actua amb una pre­vi­si­ble volun­tat de ven­jança, a més de cri­ti­car, tout en pas­sant, el govern que el pugui con­ce­dir i els magis­trats del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que en el recurs d’empara de Jordi Turull van qüesti­o­nar la pro­por­ci­o­na­li­tat de les penes impo­sa­des als con­dem­nats.

Però, sense pas­si­ons afe­gi­des, s’ha de reconèixer que el dic­ta­men de la sala que pre­si­deix Manuel Marc­hena té el to magis­tral d’una classe de dret penal de pri­mer nivell. En reco­mano enca­ri­da­ment la lec­tura a tants que se’n fan ressò, crec que sense haver-hi parat atenció al que diu i al que no diu, i n’extrec a con­ti­nu­ació les idees que em sem­bla que poden des­fer alguns malen­te­sos. Enten­dre i admi­rar no sig­ni­fica com­par­tir, igual que no com­par­tir no pot sig­ni­fi­car dei­xar de reconèixer la qua­li­tat de l’argu­men­tació i les raons jurídiques que l’ava­len. Perquè si molts coin­ci­di­rien que s’ha nor­mat la política, la solució no és poli­tit­zar la justícia.

Una llei de 1870 regula l’indult. Ningú l’ha can­vi­ada, molts governs l’han uti­lit­zada per con­ce­dir-ne, aquesta mesura de “gràcia”, i és de necessària apli­cació per part dels jut­ges, quan s’hi tro­ben, en tant que vin­cu­lats pel prin­cipi de lega­li­tat. Ni en la llei es demana el pene­di­ment dels con­dem­nats, ni, contrària­ment al que ha dit un il·lus­tre col·lega, l’exi­gei­xen els mem­bres de la sala que va dic­tar la sentència i, per tant, encar­re­gada ara d’eme­tre el pre­cep­tiu informe. L’única referència, per negar que esti­gui pene­dit, la fa Jordi Cui­xart en la seva decla­ració (amb Santi Vila, únic con­dem­nat que fa ús de l’opor­tu­ni­tat de pro­nun­ciar-se). S’ha dit també res­pecte a això que no és usual que la sala demani als con­dem­nats que hi diguin la seva, però pel prin­cipi de con­gruència i tenint en compte el que la llei per­met, qui ha de pro­nun­ciar-se sobre l’indult neces­sita argu­ments en relació amb el que l’indult suposa: que les per­so­nes con­dem­na­des, pel trans­curs del temps, l’efecte de la pena o la reflexió interna, pale­sen la volun­tat de no tor­nar a fer el que han fet. No es demana en cap cas pene­di­ment, però la jus­ti­fi­cació en aquesta volun­tat de rec­ti­fi­cació no apa­reix entre les raons empra­des per les enti­tats i per­so­na­li­tats que dema­nen l’indult, i és necessària con­dició per valo­rar el suport a la con­cessió.

Sobta Molt més l’estrany “diàleg” que sem­bla sen­tir-se obli­gada a rea­lit­zar la sala amb el govern de Pedro Sánchez i amb els dos magis­trats del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que van cri­ti­car par­ci­al­ment la seva sentència. Pel que fa al pri­mer, li arriba a dir que es pren l’indult com una mena d’“autoin­dult”, tenint en compte la neces­si­tat de Sánchez de donar a ERC una jus­ti­fi­cació per con­ti­nuar donant-li suport a Madrid enfront de les crítiques de l’inde­pen­den­tisme “uni­la­te­ra­lista”. La volun­tat dels repu­bli­cans de girar full en el procés i dedi­car-se a la gestió de la quo­ti­di­a­ni­tat s’amaga dar­rere la buida recla­mació d’una amnis­tia que saben (han de saber) que és impos­si­ble des del punt de vista jurídic, i men­tres­tant pre­guen perquè les elec­ci­ons anda­lu­ses no s’avan­cin i Sánchez no vegi perillós con­ce­dir la mínima, l’indult. Molt més ela­bo­rada és l’argu­men­tació envers Xiol i Bala­guer, en què, a des­pit de la seva pròpia afir­mació que l’indult no és una nova instància gover­na­tiva per apel·lar a sentències penals, argu­menta en clau jurídica el perquè de la con­demna i la nega­tiva a enten­dre els fets de la tar­dor del 2017 com una extra­li­mi­tació de l’ordre públic.

Era, doncs, pre­vi­si­ble la nega­tiva d’un indult dema­nat com una esmena a la sentència i una valo­ració del procés judi­cial com una causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia