Opinió
LAIA VILASECA
ESCRIPTORA
“Els pobles poden ser molt claustrofòbics”
Per molt que et consideris una artista, has de ser conscient que vens un producte. Venir d’Amazon m’ajuda a entendre-ho
M’agrada entretenir, no tinc cap problema a dir-ho, vull que els lectors es fiquin al món que he creat i s’oblidin de la resta
Laia Vilaseca (Barcelona, 1981) ha protagonitzat una proesa literària somiada per moltes autores sense editor: autoeditar-se i penjar l’obra a Amazon fins al punt de convertir-se en un èxit de vendes en línia i atraure finalment l’interès d’una editorial en paper, en aquest cas Rosa dels Vents. Ho ha fet amb la novel·la La noia del vestit blau.
Un somni fet realitat.
Sí, un somni que encara estic digerint una mica. Quan em vaig autopublicar veia que sempre estava entre els 10 primers d’Amazon en català però no ho sabia valorar perquè no tenia cap idea de quanta gent comprava literatura en català per aquesta via. Quan des de l’editorial Rosa dels Vents van contactar amb mi resulta que en tres anys havia venut 2.600 exemplars. Van decidir tirar endavant l’edició en paper i la veritat és que ens hem entès molt bé.
Era la segona vegada que utilitzava aquest canal, ja ho va fer amb la seva primera novel·la, ‘El caso Durroway’. És un missatge positiu que es pot enviar als aspirants: no defalliu, al final es pot aconseguir.
Si tu creus en el teu producte l’has de treballar bé, no pots publicar qualsevol cosa. En el cas de La noia del vestit blau, a més, jo havia fet un pas previ, l’havia presentat al premi El Lector de l’Odissea, que ja no existeix. No el vaig guanyar però vaig quedar finalista.
Una llàstima que deixés de convocar-se, aquest premi.
Sí, perquè el jurat estava format directament pels lectors. Un centenar de persones, o sigui el públic. La gràcia és que vaig poder parlar amb molts dels que l’havien llegit i vaig tenir en compte els seus comentaris per millorar el treball. Vaig veure que els interessava i això em va animar a penjar-ho a Amazon.
La gent sol pensar que la feina acaba quan l’escriptora enllesteix el manuscrit. El seu és un bon exemple per desmentir-ho: la redacció de l’obra és bàsica però arribar a publicar-la és molt complicat, sobretot en la nostra llengua, que té un mercat tan petit.
I tant. Encara que la novel·la l’acabi publicant una bona editorial, aleshores comença la segona part de la feina. Abans un autor enviava l’obra a l’editorial i se n’oblidava, això ha canviat radicalment. T’has de moure, fer presentacions, ser present a les xarxes. Et pot agradar més o menys perquè a vegades som gent que preferim anar al nostre rotllo, que disfrutem més estant davant de la pantalla, però cal entendre que es tracta d’un negoci. Per molt que et consideris una artista, has de ser conscient que vens un producte. Venir d’Amazon em va ajudar a entendre aquest concepte.
De totes maneres imagino que a vostè li agrada que ens referim també a la seva novel·la no per la manera com ha aconseguit publicar-la, sinó perquè es tracta d’un ‘thriller’ que funciona, que enganxa, que fa girar pàgines, que al capdavall és allò que esperem d’una bona novel·la negra.
Això és el que sempre he volgut. La vaig fer amb aquesta intenció. Soc molt fan de la novel·la negra, sempre he llegit molt de misteri, també llegeixo altres coses però aquest és el meu gènere preferit. M’agrada entretenir, no tinc cap problema a dir-ho, vull que els lectors es fiquin al món que he creat i s’oblidin de la resta durant un temps.
Hi incorpora elements personals, tot i que es tracta de ficció. Començant per l’escenari de la història, un poble del Pirineu que bateja amb el nom inventat de Treviu però que és un reflex fidel del poble on vostè estiuejava de petita, al Berguedà.
És un reflex bastant fidel, tot i que el poble no és exactament igual. Al principi del llibre hi ha reproduït un mapa que tothom que conegui el poble identificarà. He canviat coses, he barrejat coses del passat i del present i he creat personatges, és clar. La Martina té una connexió emocional amb aquest lloc, igual que jo, i en aquest sentit és un alter ego meu.
Martina Casajoana és la protagonista de la història. Fuig de males experiències que li han passat a Barcelona i busca tranquil·litat. Això sí, mentre no li falti la seva marca de Tequila...
[Riu.] La Martina és que està en baixa forma. Està abusant de l’alcohol, de les pastilles per dormir, no menja bé. Necessita trobar-se, està una mica perduda. Llavors li va molt bé trobar una història on bolcar-se per no haver de mirar cap a ella mateixa.
Conserva l’instint periodístic i a partir de la triple profanació d’unes tombes al cementiri de Treviu comença a fer preguntes que poden desenterrar un passat incòmode. És una premissa que encaixa amb la novel·la negra clàssica, de fet els seus personatges són arquetípics, sembla que el busca, aquest classicisme.
Es tracta que qualsevol persona es pugui identificar amb aquests personatges, que fos fàcil imaginar un poble semblant. Vaig mirar que fossin personatges arquetípics però no típics o tòpics. I endinsar-los en un microcosmos amb secrets. Quan ella comença a fer preguntes veu que a la gent no li agrada donar respostes i això l’estimula a remenar-ho més.
La idea de la novel·la li va venir quan vostè passejava pel cementiri vell i va veure uns ossos. La inspiració pot sorgir dels llocs més inversemblants.
Jo volia barrejar misteri i natura, tinc una connexió emocional amb aquest entorn, on de petita estiuejava amb els avis i llegia molt aquest gènere. Al cementiri vell hi ha una paret amb un desnivell i un esfondrament. Allà hi havia ossos, una clavícula... que em van impressionar. Uns ossos que no saps de qui són. El concepte de la identitat desconeguda... tot això és molt literari.
O sigui que feia una mica com la Martina. En la literatura tots els personatges acaben sent sempre una mica com l’autora.
La història de La noia del vestit blau vaig llegir-la fa temps als Estats Units, quan van trobar una dona morta a la via del tren i la van enterrar sense saber qui era. Jo vaig començar a escriure en tercera persona però em vaig adonar que millorava si ho feia fent servir la primera. Aleshores la Martina esdevé un alter ego meu, tal com deia. Hi ha personatges que són inspirats en la meva infantesa i d’altres, totalment inventats. Hi ha una barreja. Per exemple, la xafardera no és del poble, l’he agafat d’on visc ara.
Segurament se sentirà al·ludida quan ho llegeixi.
Sí, perquè és la seva feina [riu].
Ha parlat dels Estats Units, on va estudiar tècniques d’escriptura. Com li va anar?
Hi vaig anar el 2006, havia acabat a Anglaterra la carrera que seria l’equivalent de periodisme i comunicació audiovisual. Jo ja sabia que volia escriure ficció, és allò que dius a tothom: “Vull ser escriptora.” I et miren com dient: “No ho aconseguiràs mai.” Vaig estudiar periodisme perquè si no podia ser escriptora almenys em pogués guanyar la vida. La meva parella també volia aprofundir en els seus estudis i vam pensar que Los Angeles era un bon lloc. Hi vam viure sis mesos i la veritat és que em va anar molt bé, vaig fer seminaris, vaig conèixer autors... Tot plegat em va ajudar a gosar ensenyar les coses que escrivia. Allà en va sortir un relat curt que va ser la base per fer la meva primera novel·la. Estudiar-hi també et dona una perspectiva més americana de la narrativa, allà tenen el concepte d’entreteniment molt ben considerat i això crec que m’ha influït per definir un determinat estil.
Misteri i natura, diu que li agrada combinar els dos conceptes perquè de petita quan passava els estius al poble dels seus avis llegia molt aquest gènere, en plena natura.
La natura havia de ser un personatge més. Un poble enmig de la natura. M’interessava molt posar la contraposició del comportament humà i la literatura. El gènere sol tenir escenaris urbans, amb el detectiu divorciat i borratxo que truca a portes en va. Està molt bé perquè a les ciutats hi ha més conflictes i és més fàcil que hi hagi crims. El que jo volia era, això, apropar el gènere a la natura.
En aquest sentit és una reivindicació d’una manera de viure, de l’entorn rural, ara tan de moda amb la recuperació dels pobles a través del teletreball. Tenir ous de gallines pròpies, mongetes de la seva collita... és un exemple costumista d’un paratge idíl·lic. És clar, idíl·lic sempre que no es trenquin els tabús locals.
Potser ara amb la pandèmia el moviment neorural revifarà. Personalment m’atrau la idea de viure en un lloc així de manera permanent però no és senzill, una cosa és passar-hi l’estiu i l’altra passar-hi fred, quedar colgat per la neu... Tot no es pot tenir. Els cercles tancats també poden ser molt claustrofòbics, només et veus amb certa gent, tothom sap el que fas, és com una família i a les famílies s’hi ha de participar. No et consideren del poble fins que no hi has passat tot l’any.
Fins que no has plegat cadires de fusta per la festa major.
Exacte. Ser un pixapins més no té cap mèrit. Tornant a la Martina, hi té vincles, amb el poble, però alhora pot mantenir certa distància amb aquest escenari, suficient per investigar coses lletges.
Pel que fa a l’estil de ‘La noia del vestit blau’, és directe, amb capítols breus, molts dels quals comencen amb una acció verbal: “Avanço els pocs metres que em separen”, “Arribo a casa carregada amb les bosses”, “Passo la tarda fent llistes”... I en primera persona del present.
En present, com si fossis al teatre. Vaig pensar-ho així, jo veia les escenes al meu cap i volia que la gent les veiés així. És cert que les escenes m’agrada començar-les amb l’acció directa, sense necessitat d’aportacions supèrflues. És una manera d’introduir més efectivament els lectors en la història.
Escriure en català també és més exigent perquè l’argot, clau en el gènere negre, no està tan desenvolupat. A ‘La noia del vestit blau’ fa servir cursives per fer parlar els personatges de manera versemblant. Posa ‘bueno’, ‘algo’, per exemple.
No m’agrada ficar-me en jardins però m’hi ficaré. El mercat català a vegades ens lliga massa a la correcció lingüística i això fa que alguns lectors trobin a faltar realisme en el llenguatge literari. Per què he de fer parlar els personatges de manera diferent de com es parla al carrer? Escric en català perquè m’estimo la meva llengua. És una qüestió cultural. És clar que cal posar límits perquè no es pot acceptar tot el que es diu al carrer, però tampoc cal ser rígid fins a posicions contraproduents.
Passa a la literatura, passa al cinema, costa trobar determinats registres en català...
I és un tema que provoca molta controvèrsia. Caldria trobar un límit en què tots ens trobéssim prou còmodes. Podem fer servir la cursiva perquè tots som grans i entenem per què es fa. Jo escric de manera senzilla i directa i això potser per a alguns no és alta literatura, però tampoc és baixa.
Per cert, ja l’ha anat a presentar a Treviu, la novel·la? Bé, al poble que no es diu Treviu però que és Treviu, vull dir.
Encara no. Serà un dia especial.
La pròxima novel·la passa als Estats Units
La noia del vestit blau és una novel·la amb molts girs, hi passen moltes coses, trames, subtrames, però Laia Vilaseca no hi ha gastat tots els cartutxos perquè ara ja està acabant d’escriure la que serà la seva tercera novel·la. Repeteix el gènere negre i els escenaris a l’aire lliure però aquesta vegada l’acció es traslladarà a un parc natural dels Estats Units. Natura i misteri aniran novament agafats de la mà i Rosa dels Vents en serà també l’editorial, tot i que l’obra no és precisament un encàrrec. “Quan em van contactar per parlar de l’èxit de La noia del vestit blau a Amazon, els vaig ensenyar el que estava fent i quan vam signar el contracte per la primera van decidir que també em compraven aquesta.” L’autora promet una altra trama que enganxi i assegura que repetirà el mateix estil: “Les escenes m’atreviria a dir que encara són més ràpides i tot.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
