La llebre

En una con­ferència dimarts a Girona, el pre­si­dent Jordi Pujol va des­cab­de­llar una mica més el dis­curs que, d'un temps ençà, està ela­bo­rant per a qui vul­gui escol­tar-lo en un país on Pujol és dels que la gent s'escolta. Dilluns va fer, lluny dels focus bar­ce­lo­nins, un exer­cici de sin­ce­ri­tat política, amb fra­ses com ara “no tinc argu­ments per opo­sar-me als inde­pen­den­tis­tes”, “com­prenc els que es decla­ren inde­pen­den­tis­tes però no me'n faré ara perquè tin­gui un cop de geni”, o també “amb l'inde­pen­den­tisme hi podríem pren­dre mal”. Les refle­xi­ons de Pujol tenen el valor de coin­ci­dir amb el parer d'un bon nom­bre de com­pa­tri­o­tes d'edat pro­vecta i una crei­xent frus­tració naci­o­nal, que dub­ten entre llançar el bar­ret d'Espa­nya al foc i la por a les gus­pi­res que en puguin sal­tar. Una sen­sació dels vete­rans que cada cop és menys com­par­tida pels joves i pels no tan joves.

I enmig, ai las, una classe política para­lit­zada. Una veri­ta­ble llàstima, perquè n'hi ha molts (d'entre els que manen i d'entre els que vol­drien manar) que són magnífics ges­tors públics. Això sí, amb un greu pro­blema de covar­dia política en un moment històric que reclama ago­sa­rats. És en aquest con­text que van sor­gint noves ofer­tes amb idees clares però amb uns per­fils per­so­nals que ins­pi­ren més por que una pedre­gada seca. Rea­gru­pats, soli­da­ri­tats i altres em fan pen­sar en aquells cor­re­dors de fons que en l'argot s'ano­me­nen lle­bres. No tenen res a fer-hi, però ser­vei­xen per forçar els aspi­rants a córrer més. La política d'aquest país neces­sita lle­bres. Però, al lloro, que si els altres es des­pis­ten alguna lle­bre encara donarà sor­pre­ses.