Per què Pujol tem l'independentisme?

Jordi Pujol va fer ahir a Girona un discurs independentista, però va voler mantenir-se coherent, ara que té vuitanta anys, amb la idea de Catalunya dins Espanya que ha defensat tota la vida: “Comprenc els que ara es declaren independentistes, però no me'n faré ara perquè tinc un cop de geni [...]” El president de la Generalitat de Catalunya del 1980 al 2003 va ser ahir al vespre a l'Auditori Narcís de Carreras, de La Caixa, per pronunciar la conferència Vicens Vives i el seu llegat econòmic i polític, convidat per Tribuna de Girona. Va aprofitar per reconèixer que el vell discurs del catalanisme polític de regenerar Espanya inspirat en l'optimisme de Jaume Vicens Vives i el pessimisme de Salvador Espriu –“escolta, Sefarad!”– és congelat, ha fracassat, i va admetre que ell, el seu gran defensor, també ha fracassat. “Seré espanyol mentre el fet de ser espanyol no em faci deixar de ser català i no em vegi amenaçat. Però la situació actual em crea un problema particular. Se m'ha esborrat la línia”. Així, va alertar que el PP i el PSOE apliquen el projecte ultracentralista “1714 d'Espanya capital París”. I ara què? “No tinc arguments per oposar-me als independentistes”. Després d'insistir en les seves reflexions, ja sense arguments ideològics per defensar l'independentisme, va dir: “Hi podríem prendre mal”.

Va reprendre la vella metàfora del segle XVIII, invocada per Vicens Vives, de reaccionar amb l'eina i la feina, de fer país, de resistir per salvar Catalunya. Va criticar que Catalunya és governada per tres projectes contradictoris i va insistir que avui, per responsabilitat històrica, el país necessita unitat, fruit d'un “lideratge potent i generós”.