Amics que deixen petjada
Ahir la ciutat de Girona va dedicar una placeta a la Rodona a la periodista Pepa Bouis, amiga que ens va deixar el 2011, als 58 anys. Vaig ser-hi, i a la Pepa li hauria fet il·lusió que un petit tros d’aquesta ciutat portés el seu nom i que tants amics i família s’hi reunissin per recordar-la. El divendres anterior havia estat al passatge de la Francina Boris, al Pla de Baix de Domeny. I, fa unes setmanes, al parc que porta el nom del professor i articulista Jordi Vilamitjana, que tant va escriure sobre Girona i Santa Eugènia. També hi ha un racó del Barri Vell que recorda Modest Prats, capellà i professor i tan lligat a aquest diari, del qual va formar part del seu consell editorial. Aquell divendres 28 de maig, al passeig Francina Boris, vaig recordar la locutora i activista, que va ser la primera veu de Ràdio Girona, el 1933, i que té una sala dedicada a Òmnium Gironès. Vuitanta-vuit anys després, la ciutat li ofereix un passeig on es pot prendre el sol de tarda i el vent fa agradable l’estada, com deia el poema que li va escriure la seva neta Ariadna Vidal i que va llegir la seva germana Laia. La Francina, amb qui vaig treballar deu anys a Ràdio Girona, des del 1974, estaria joiosa perquè se la recorda i perquè Josep Cassú va anunciar que li havia dedicat una sardana i perquè algun dia els sons de la dansa més bella sonaran en aquest passeig de Domeny que ella ni podia imaginar quan els caps de setmana hi passava per anar a la seva casa de Llorà. En aquell acte no em vaig estat de recordar l’amic Tià Salellas, de qui aquell dia feia tretze anys de la seva mort. I que el dia abans, també de fa tretze anys, el 27 de maig del 2008, havia mort un altre amic, en Miquel Diumé, home de ràdio. Quan va morir, en Miquel tenia 60 anys i en Tià, 59. La Pepa Bouis, 58 i en Jordi Vilamitjana, 56. La longevitat de la Francina, 98 anys, trenca l’estadística d’aquests records de gent tan estimada i tan lligada als mitjans i als quals la ciutat de Girona recorda anys després de la seva mort. En Tià té la seva plaça a la Font de la Pólvora i la sala de premsa de l’ajuntament de Girona porta el nom de Miquel Diumé, que també dona nom al premi de ràdio dels premis Rahola de periodisme. Tots ells activistes, bons ciutadans i amb una gran transcendència als mitjans de comunicació. Està bé recordar-los i està bé que la ciutat els recordi. Han deixat petjada. Van fer una bona feina, però per damunt de tot eren amics a qui trobem a faltar.
