1984

O 2021, tant se val. En Winston Smith, el protagonista del 1984 d’en George Orwell, no sabia a quin any vivia, això formava part de la gran confusió i de la manipulació de la informació d’Oceania, el món governat per un estat omnipresent on tot estava sota control, fins i tot els pensaments, vigilats constantment per la Policia del Pensament. A què ve això ara?, pensaran. Doncs mirin, d’un temps ençà tinc la sensació de viure al món distòpic de l’Orwell i, malauradament, de creuar-me amb alguns Winston cada dia.

En Winston era un revolucionari, em diran, però va ser un revolucionari que finalment va abandonar, embolicat amb les idees del pensar doble, una tàctica infal·lible, l’art de pensar que dues idees contradictòries són veritat. Volen exemples, doncs és com dir que Oceania, o posem Espanya, és una democràcia vibrant i al mateix temps tenir presos polítics complint llargues condemnes, exiliats i milers d’encausats per haver facilitat votar, la màxima expressió de la democràcia. O dir que l’única solució per a un país oprimit és pactar amb l’estat opressor; desmarcar-se del dret a l’autodeterminació, que com el seu nom indica podria implicar unilateralitat, i optar per fórmules pactades amb un estat que parla de diàleg però que no el practica o el condiciona a no parlar del que cal, i que només entén una unilateralitat, la seva. O dir que oferirà indults als presos polítics, líders socials i màxims representants institucionals, però que seran indults reversibles, és a dir, que o abracen les idees del Gran Germà o tornaran a la presó, no ara, durant tota la seva vida, una mena de presó mental permanent. O sigui, indultar i al mateix temps condemnar. Oferir indults i anar a Colón. Destruir l’individu com a càstig a tota una societat. El problema és que el pensar doble no és només una tàctica, creuen el que diuen i troben coherent fer tot el contrari.

Oceania té quatre ministeris: el Ministeri de l’Amor, que reprimeix i empresona; el Ministeri de la Pau, que s’ocupa de la guerra permanent; el Ministeri de l’Abundància, dedicat al racionament i a crear fam, i el Ministeri de la Veritat, que reinterpreta la història reescrivint articles i llibres editats en altres èpoques perquè siguin coherents amb la ideologia dominant, una Inquisició moderna. I tothom ho acaba creient, tal com passa amb la història reescrita pels inquisidors. Es tracta de saber i no saber, ser conscient del que realment és veritat i creure’s la mentida, emprar la lògica contra la lògica. Destruir la memòria i els records, els somnis i els desitjos, i sobretot, la capacitat de pensar per un mateix. Oblidar i oblidar que has oblidat.

La nova parla, la llengua dels buròcrates i dels polítics d’Oceania, ja era això, simplificar per confondre. I no sé per què em ve al cap el “nou nosaltres” de Pedro Sánchez o allò que “Catalunya és imprescindible per al futur d’Espanya”. Quina barra. És clar que és imprescindible, mirin on ha anat a parar el dèficit fiscal. O “apostar pel diàleg dins la legalitat”, i com que autodeterminar-se és il·legal a Catalunya, no al Sàhara, aquest concepte no pot formar part del diàleg. I no oblido els comuns, mestres del pensar doble i de la nova parla.

Hi ha exemples per parar un tren però estic segura que tothom els té ben presents. També de Winston Smith, no cal fer la llista. Només dir que fins i tot barons del PSOE anticatalans, com per exemple Fernández Vara, president d’Extremadura, aplaudeixen la carta d’en Junqueras on afirma que els indults alleugeriran el conflicte. Tot el meu respecte perquè ell és a la presó i jo fora, però n’està segur? No és un pegat momentani degut a l’estirada d’orelles del Consell d’Europa, que posa al mateix sac Turquia i Espanya? No és un acte d’humiliació més que un acte alliberador?

‘1984’ acaba amb en Winston, que diu que tot està bé, que la lluita ha acabat, que estima el Gran Germà. Però jo no vull acabar aquest article així. No volem indults reversibles, un perdó condicionat a la renúncia, volem l’amnistia i lluitarem, perquè l’esperit de l’1-O no s’ha mort, està ben viu perquè l’1-O és de la gent, és un moviment popular, i no oblidem que l’independentisme és majoria i que la llibertat la guanya la gent, perquè s’hi juga el seu benestar, no els polítics, que batallen pels seus interessos.