Opinió

Tribuna

Pèrdues irreparables

“Si alguna possibilitat tenim per combatre el vigor insaciable i àrid dels mercats mundials és a través d’una aliança entre l’economia pública, l’economia social i solidària i els petits empresaris i autònoms orientats cap a l’interès comú

A casa teníem una botiga de queviures. Si us dic que s’hi venien coses per menjar no en faig una descripció justa. Era molt més que això: era un petit univers on la gent del veïnat i els que hi arribaven des de pagès hi podien trepitjar terra ferma. Aleshores, les òrbites dels habitants d’aquestes terres eren molt més modestes i molt més segures, però les botigues com la de casa eren estacions fonamentals per evitar el vertigen. S’hi podia deixar paquets com si fos una consigna, comunicar l’horari del darrer enterrament, rebre i donar encàrrecs, quedar-s’hi una estona per combatre la solitud, aplegar informació sobre la vida dels altres i si mai alguna clienta habitual de salut fràgil sense haver-ne fet l’advertiment trencava el ritme de visites, es disparaven totes les alarmes i el veïnat es mobilitzava. Al carrer on visc ara encara hi ha una botiga que fa pràcticament la mateixa funció.

Durant aquest llarg temps de pandèmia ha estat, també, un espai fonamental per mantenir els vincles bàsics. Malgrat això, però, són mons en extinció o, en el millor dels casos, mons amenaçadíssims. Ja sabem de les trampes de la nostàlgia i del risc d’idealitzar models socials que descansaven sobre unes quantes submissions, començant per la femenina, però en aquest cas diria que la sensació de pèrdua està més que justificada. Botigues com les de casa o com la del carrer on visc, són una xarxa essencial, un d’aquests espais on encara és possible trenar les vides per esdevenir comunitat, per evitar els aïllaments i les debilitats de l’individualisme. Ara, però, les grans superfícies, les franquícies, les lògiques mercantils de l’economia d’escala i tot això que s’ha definit com a capitalisme de plataforma, continuen el seu creixement esponerós i, com tots els gasos i tots els poders, tendeixen a ocupar el màxim espai possible. Cada dia resulta més difícil trobar oxigen per a les petites empreses, els petits tallers o el petit comerç. I encara que segueixi essent imprescindible per a la vida, el treball és ja més debilitat que força i qui no viu sotmès a l’explotació viu sotmès a l’autoexplotació.

Ja hauríem d’haver-nos adonat que ho volen tot i ho volen de seguida, i un dels camins més ràpids per aconseguir-ho és convertir-nos en consumidors isolats i beneitons. És un camí insensat d’acumulació, de concentració de tots els ressorts de l’economia, que actua com si fos possible dissociar la condició de consumidor de la de treballador o empresari o fins i tot de ciutadà. Ens ha quedat un món a mida dels taurons. El capitalisme de plataforma fa trampa: paga menys impostos dels que hauria de pagar i els treballadors, quan en té, els manté amb sous, contractes i condicions indignes. Amb tots els vents a favor, pot oferir grans rendiments i li resulta fàcil atraure els fons financers que transiten pel planeta. Avancem per un camí de destrucció que ens condueix al col·lapse social i ecològic, però encara hi ha qui demana ovacions i el presenta com l’única possibilitat sensata.

Si, com s’ha dit, el feixisme és el capitalisme en declivi, ara mateix és tan imprescindible ser antifeixista com ser anticapitalista, i ja em perdonaran el sacrilegi. Haurem de trobar la manera de ser-ho, entendre que la veritable sensatesa és la relocalització, la democratització i la transició ecosocial de l’economia per centrar-la en la satisfacció de les necessitats i no exclusivament i obsessivament en el lucre. Al capdavall, del que es tracta és d’obtenir béns i serveis i de satisfer necessitats econòmiques, socials i culturals. I de decréixer en determinats sectors que són col·lectivament negatius, i ja saben de quins parlo, i créixer en allò que proporciona salut, habitatge, cures o energia i alimentació sostenibles, per exemple.

No deu ser fàcil, però si alguna possibilitat tenim per combatre el vigor insaciable i àrid dels mercats mundials és a través d’una aliança entre l’economia pública, l’economia social i solidària i els petits empresaris i autònoms orientats cap a l’interès comú. O això o tot allò de Mad Max i l’apocalipsi, em temo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.