Tribuna
Blau, amistat i llibres
Un grup d’amigues al voltant d’una taula. Repic de coberts. La llum tènue d’un fanal. I el mar… sempre el mar. Brindem? Va, alceu tots les copes! Un moment, que hi falto jo! Per la vida, per l’amistat, pels poemes!
Ara que arriba l’estiu tornem a organitzar sopars amb els amics que fa temps que no veiem, en gran part per culpa de la pandèmia. Organitzem trobades espontànies prop del mar, sota una porxada, en terrasses de restaurants, pícnics improvisats, pisos minúsculs, boscos plens de pinassa… En aquestes trobades ens posem al dia, xerrem pels descosits, fem balanç d’un any complicat i ens alegrem d’estar vius i de brindar, ara sí, per un estiu on sembla que ens comencem a sentir una mica més lliures… L’altra cara dels sopars és tot allò que no s’explica. Les tensions soterrades, les males notícies, els secrets que preferim obviar però que viuen i perviuen sota les estovalles. Com deia l’escriptora i premi Nobel Alice Munro: “Les històries més interessants s’amaguen sempre sota les estovalles d’una taula.”
‘Blau’, la primera novel.la de l’escriptora Assum Guardiola, editada per Comanegra i finalista del premi Just Manuel Casero, narra la relació entre dues amigues –la Laura i la Ruth– que es retroben anys més tard amb molts secrets sobre (o sota) la taula. Aquest retrobament és ple de dolor, de nostàlgia, d’experiències viscudes, de reflexions interessants sobre l’escriptura. Les dues dones, distanciades des de fa temps per la mort de la seva amiga Abril, decideixen trobar-se i posar-se al dia de les seves vides. A mesura que avança la novel.la anirem descobrint com ha estat la vida de la Laura i de la Ruth i com viuen l’absència de l’amiga, la gran protagonista, que els ha marcat les seves vides.
Tal com diu Alice Munro, una de les meves autores de capçalera, “la vida de la gent és suficientment interessant si tu aconsegueixes captar-la tal com és: monòtona, senzilla, increïble, insondable”. Els personatges de Blau, la novel.la de Guardiola, també duen vides aparentment senzilles que el lector anirà desgranant a poc a poc. Se senten soles, infelices, confuses… i una pregunta aflora com un batec constant. Com s’encara la pèrdua? I el dol? Quin lloc ha d’ocupar l’Abril a partir d’ara a les seves vides? L’han de deixar anar? Com? Com se supera la mort d’una amiga? A mesura que assistim a la seva trobada veurem com parlen de l’Abril, com rememoren un viatge a Eivissa que va ser memorable, com cadascuna d’elles s’aferra al record i conviu amb els seus propis retrets i dimonis… Perquè més que donar-nos respostes la novel.la ens genera preguntes i ens fa reflexionar sobre l’amistat i els records als quals ens aferrem incondicionalment al llarg de la vida. Uns records que manipulem amb el temps i que es tornen i ficció i memòria. O memòria i ficció, com els poemes d’Abril, que tant confronten a l’amiga Laura.
“Detestava la paraula ‘evasió’ aplicada a la ficció. Podria haver argumentat, i no tan sols per portar la contrària, que l’evasió era la vida real”, ens diu l’autora Alice Munro. Més enllà de l’amistat i els secrets que se’ns van rebel·lant a poc a poc la novel.la fa una interessant reflexió sobre quin paper juga la ficció i l’escriptura a les nostres vides. També en aquest sentit la novel.la genera preguntes. Què hi ha de ficció a la nostra memòria? Què hi ha de real en la ficció d’escriure una novel.la? Són invenció tots els nostres records? O com apunta Alice Munro: l’evasió acaba sent la vida real, la vida mateixa…tot allò que ens esforcem a amagar, a defugir, a amagar discretament sota les estovalles…
Tot plegat fa de Blau una novel.la escruixidora i bella. Inquietant i enigmàtica com la profunditat del mar. Un blau que ens enlluerna i ens confronta, que ens convida a somiar, a recrear, a evocar…
Una nit d’estiu. Un grup d’amigues al voltant d’una taula. La llum tènue d’un fanal. El mar…sempre el mar. I algú que s’alça i proposa un brindis. Per la Laura, per la Ruth, pels poemes! I per les bones primeres novel·les!