Un pou sense fons

No havia sentit mai parlar de Novotxerkassk, ciutat russa, i tampoc del fet que, a primers de juny de l’any 1962, s’hi va perpetrar una massacre contra la població que, en un moment d’indignació davant de la pujada del preu dels aliments per part del govern de Nikita Khrusxov, va secundar la vaga dels obrers d’una fàbrica de locomotores elèctriques que protestaven contra les pèssimes condicions de treball... en un sistema socialista, que, de fet, s’havia convertit en una altra forma d’explotació. Khrusxov proclamava la desestalinització mentre perseverava la repressió a tota dissidència. He tingut coneixement d’aquesta massacre a través d’una impecable pel·lícula, Queridos camaradas, d’Andrei Kontxalovski, que ha ressorgit com a cineasta a diferència del seu germà, Nikita, venut a l’or de Putin. La narració es vertebra a l’entorn d’una implacable dirigent local del partit. La seva filla, però, participa en la protesta i no en sap res després de la matança, executada sobretot per franctiradors de la KGB. Així és que, després de signar un document en què es compromet a no dir res sobre els fets com si aquests no haguessin passat, la dona viu un calvari a la recerca de la filla desapareguda. Podria ser una de les víctimes enterrades en tombes alienes al cementiri de Novoixàkhtinsk, una ciutat pròxima? Fins al 1992, la matança (hi va haver desenes de morts, però no hi ha una xifra concreta) no va ser reconeguda oficialment. No és que vulgui justificar la meva ignorància d’aquests fets, com en tinc de tants d’altres, però he pensat que els crims contra la humanitat, executats per tota mena de poders que els han negat volent-ne imposar l’oblit, són un pou sense fons d’un infern sempre per anar descobrint.