El camí més curt per tornar a casa

Escrius al xat: “Ja he arribat”. I llegeixes: “Jo també”, “Acabo d’entrar al portal” i “A casa”. Al final de la frase, hi afegeixes un parell d’emoticones de les que fan petonets o estampen cors. No és un adornament infantil. És una extensió de les abraçades fraternals que ens hem fet una hora abans, quan hem sortit del cine dels dimecres, del sopar mensual dels divendres o de la festa que hem muntat en un bar de copes per celebrar un aniversari o hem improvisat perquè la vida s’ho val i, així perquè sí, hem continuat amb gintònics. I fins que totes les del xat –sigui d’amigues, de companyes de feina, de mares de l’escola, de ioga o de les classes de ceràmica– no hagin pronunciat el seu “A casa, bona nit” no apaguem el mòbil. Com ho fan les protagonistes de la sèrie Valeria , de Netflix, a l’inici del cinquè episodi de la segona temporada. Són dos minuts sobre l’assetjament a les dones al carrer tan reals que veient-los notes les passes darrere teu o les veus dins d’un cotxe cridant que si vols pujar o a on vas, guapa. Totes hem viscut alguna de les situacions. I totes hem respirat, alleujades, quan hem creuat el portal. Per això totes compartim un codi i un amoret que s’ha convertit en rutina final de les trobades. I no hauria de ser. Hauries de poder fer el camí més llarg per tornar a casa i no haver de fer drecera perquè vas sola i és de nit.