Montjuïc, un diamant en brut

Els plans estratègics cul­tu­rals s’acos­tu­men a incom­plir, tant hi fa l’admi­nis­tració que els hagi redac­tat. Ser­vei­xen per fer-se una foto­gra­fia pom­posa el dia que es pre­sen­ten, i cap al calaix van. La llista de decla­ra­ci­ons d’inten­ci­ons que han que­dat en paper mullat no cabrien en aquesta columna (pot­ser ni en tot el diari). El pol cul­tu­ral de Montjuïc s’endú la palma dels pro­jec­tes maleïts. Enter­rat el pla que va anun­ciar fa set anys l’Ajun­ta­ment con­ver­gent, l’únic que s’ha asso­lit des de lla­vors és una major degra­dació de l’espai públic, en alguns sec­tors d’una inhos­pi­ta­li­tat que fa basarda. El govern d’Ada Colau té un nou pla (pla d’actu­ació del parc de Montjuïc 2019-2029) i el cert és que comença per on tot hau­ria d’haver començat de manera natu­ral, i fa temps: donant una imatge con­junta i com­par­tida dels equi­pa­ments cul­tu­rals situ­ats a la mun­ta­nya, que, compte, són dels més impor­tants de la ciu­tat. El cap de set­mana del 16 i 17 d’octu­bre s’han pro­gra­mat unes jor­na­des d’acti­vi­tats coor­di­na­des amb el lema Viu Montjuïc. El parc de la cul­tura. Si només queda en això, mala­ment. Si és el punt de par­tida d’unes polítiques que hi apos­tin deci­di­da­ment, fantàstic. Amb el cen­te­nari de l’Expo­sició Inter­na­ci­o­nal del 1929 a tocar, Montjuïc con­ti­nua sent un dia­mant en brut. Hau­ria de ser una pri­o­ri­tat des d’ara mateix.