Independències

L’error és consubstancial a la condició humana. Tothom es pot equivocar i també els jutges. L’objectiu és que s’equivoquin poc i que, a consciència, no s’equivoquin mai. I per això, la independència judicial és un valor clau. Però no només la independència dels altres poders de l’Estat (legislatiu i executiu), sinó “la independència absoluta d’influències externes o internes, polítiques o de qualsevol altra índole”, en paraules del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, durant la recent inauguració de l’any judicial. Tornem-hi perquè quedi clar: “influències externes”, “internes”, “polítiques” o “de qualsevol altra índole”.

La teoria és clara, els jutges, la llei i els fets. Res més. Ni ideologies, ni interessos, ni reis, ni l’Estat. Segur que molts jutges s’ho creuen i ho apliquen, però no s’arriba on és el senyor Lesmes seguint aquests preceptes. Ell, en concret, hi va arribar després de ser un alt càrrec del govern de José María Aznar i després de ser promogut pel PP de Rajoy per presidir la majoria conservadora al Consell General del Poder Judicial (CGPJ). I val a dir que si avui continua compartint discursos, sobretaula i interessos amb el rei Felip VI, el de l’“A por ellos”, és perquè quan va expirar el seu mandat l’any 2018 va preferir ser part de l’estratègia del PP de Casado, de bloquejar la renovació del CGPJ, abans que plegar i forçar el relleu.

La guerra dels mil dies entre el PP i el PSOE per aquesta renovació de càrrecs al CGPJ i en llocs tan sensibles com la sala penal del Suprem demostra que el control polític de la justícia no és precisament una llegenda urbana, sinó un botí que mereix, fins i tot, saltar-se la legislació i el mandat de la Constitució que tant els omple la boca a tots.

Aquella tardor del 2017, Rajoy, Soraya, els ministres Catalá i Zoido, el fiscal general Maza, el jutge Llarena, el jutge Marchena, Lesmes i Felipe VI no es van fer ni una sola trucada, en nom de la independència judicial, abans de rescatar el mot “tumulto” i de convertir la plàcida manifestació del 20-S en un acte de sedició i les urnes de l’1-O en un delicte.