Santa Paloma de Farners

Doncs au, aquí tens l’enèsim article en què el topònim Farners surt al títol. I què vols que hi faci, lector? M’agrada parlar de Santa Coloma de Farners, i si n’escapço el nom en el títol és per estrictes raons d’espai. La capital de la Selva és una ciutat simpàtica, dinàmica i inquieta culturalment. Com ho és també el ciutadà que ha encetat a la revista local un interessant debat sobre la proposta de canviar-li el nom. Segons ell, no hi ha cap raó per mantenir-la santa perquè tot plegat es basa en una llegenda indemostrable. Si aquest és l’argument principal, no m’hi estendré gaire. Amb un sol nom ja faré el fet: Atenes.

Ara bé, com que a la proposta seriosa i intel·lectualment honesta d’aquest ciutadà hi sucaran pa els qui ja fa temps anguilegen esperant el moment oportú, potser sí que seria convenient parlar-ne una mica més.

Quan va començar la guerra, una onada d’anticlericalisme disfressat de republicanisme va canviar molts topònims catalans de caràcter hagiogràfic (i també altres de reials). Els revolucionaris argumentaven que eren l’expressió d’un “vell ordre” a combatre.

Avui aquest vell ordre és tot el que fa olor d’occidental. I jo que em demano: quin sentit té esborrar els senyals històrics, culturals i d’identitat d’una Europa edificada sobre la cultura cristiana? Per què aquest afany de destravar i demolir la base narrativa que ha conformat la nostra civilització? Com es pot ser tan condescendent amb els altres senyals religiosos mentre t’abraones contra els propis? Segur que a molts ateus de pa sucat amb oli, quan fan turisme, els sembla la mar de bé el topònim tunisià Mahdia, basat en el nom d’un successor del profeta musulmà. O el de Sofia (la santa Sofia!) o el d’Allahabad (la casa d’Al·là). Això és ser viatjat i multiculti.

Però, ep, defensar un topònim de sant que ens recordi l’herència cultural de l’Europa cristiana..., això és ser carca! I bé, encara una segona consideració: aquella follia falsament revolucionària... com la van aprofitar els franquistes! Sant Boi de Llobregat, per exemple, o Sant Cugat del Vallès, després de dir-se un temps Vilaboi, i Pins del Vallès, van veure restaurats els topònims en les formes castellanitzades San Baudilio i San Cucufate. Un pa com unes hòsties, oi? De manera que, tu, santa Coloma, quieta aquí!