El ‘Negre’ i el futbol

Parlar a Girona de Laurentino Fernández Fernández faria que poca gent sabés de qui es tracta, però tot canvia si ho fem del germà Guillermo de La Salle Girona o, més popularment, del Negre. Per a algunes generacions de gironins el malnom va associat a un enamorat del futbol que va estar al darrere dels grans equips federats que La Salle Girona va tenir el segle passat. Baixet, molt morè (d’aquí ve el motiu pel qual se’l coneixia), era tota una institució i havia voltat tots els camps de futbol acompanyant els equips de La Salle, aconsellant jugadors, donant suport a entrenadors, primer amb l’hàbit i després vestit amb la sobrietat habitual dels germans d’aquella època. El germà Guillermo va morir dilluns passat a l’hospital Santa Caterina, on havia estat traslladat després de tenir un accident al jardí de la comunitat de Santa Coloma de Farners on residia. El 12 de març d’aquest any havia fet 100 anys.

Laurentino, nascut a la província de Lleó, va arribar a les comarques gironines, a Fortià, com a novici. Com a germà va arribar a La Salle, al col·legi que llavors s’anomenava Sant Narcís, el 1947. I va deixar bons records entre els seus alumnes de comerç. Parlava bé d’ell el malaguanyat Francesc Ferrer i Gironès, un dels primers alumnes que va tenir; Joan Ribas, que li va dedicar una de les seves darreres columnes abans de morir, aquest any, o el saltenc Miquel Casellas, qui va ser delegat de La Caixa a les comarques gironines. En Miquel va formar part del primer equip juvenil federat, de la temporada 1956-1957, i recorda el germà amb agraïment. El germà Guillermo era organista i havia organitzat el Quinteto Vienés –a qui acompanyava el mestre Francesc Civil al piano–, els cors del col·legi o darrerament Sons de Farners, un conjunt de flautes a Santa Coloma. Dels equips de La Salle van sorgir grans jugadors de futbol. Joan Ribas parlava de Joan Rotllant, però després hi van passar Pau Garcia Castanya o el porter Jordi Nadal abans d’anar al Barça, i tants altres jugadors. Va rebre la Medalla de l’Esport de la Generalitat i el reconeixement de l’Agrupació de Futbolistes Veterans de Girona. D’ell deien que tenia una voluntat de ferro i Francesc Ferrer va deixar escrit en aquest diari que el millor que sabia fer era esperonar els joves que participaven o impulsaven activitats comunitàries, culturals i esportives. Descansi en pau!