‘L’oncle Vània’ del 2021

Escric aquesta columna quan encara no fa ni 24 hores que he vist la versió de L’oncle Vània que ha inaugurat la 30a edició del Festival Temporada Alta de Girona. Quina meravella! El director lituà Oskaras Koršunovas ha portat a escena una magnífica adaptació de L’oncle Vània de Txékhov. Una de les obres cabdals del teatre universal i, alhora, una de les més representades de Txékhov. Una obra que continua vigent i ens permet reflexionar sobre la pèrdua de rumb de la humanitat.

Però què ha fet de nou Koršunovas? Doncs segurament allò tan difícil de fer i que si no s’aconsegueix res no aguanta, que és traslladar a l’actualitat i fer vigent un text de finals del segle XIX. El xoc de dos mons que s’enfronten, un que s’acaba i un que comença, l’angoixa existencial, aguantar per sobreviure, seguir i resistir, publicava en un tuit Josep Maria Fonalleras i que m’ha semblat una síntesi brillant del que s’ha pogut veure a El Canal aquest cap de setmana.

Al voltant d’un Julio Manrique i una Júlia Truyol esplèndids, Ivan Benet, Raquel Ferri, Lluís Marco, Carme Sansa, Anna Güell i l’actor letó Kaspar Bindeman, transmeten cadascun angoixes existencials diferents que el públic identifica i reconeix. Però Koršunovas no es queda aquí: contínuament trasllada el malestar dels personatges al públic. I ho aconsegueix fent que els actors periòdicament, rítmicament, amb la monotonia del viure per anar fent, es dirigeixin al públic d’una forma oberta, gairebé descarada. Puja la llum de sala i el públic entra a formar part del muntatge. L’escenografia l’acompanya: una gran porta corredissa que els actors obren i tanquen per incorporar el públic quan al director li convé. Actors, escenografia, públic i la música, present i constant durant tota la funció, també acaba sonant per resistir. El resultat és que junts, pati de butaques i escenari, formen part d’un no future comú. I no és aquest el món que ens ha tocat viure?

No vull deixar d’esmentar en aquest equip la tasca que ha fet l’ajudant de direcció, Mercè Vila Godoy, a qui crec que cal tenir molt en compte. La feina que no es veu, sovint, és la que més fa brillar els projectes. Temporada Alta ens mostra de nou el millor teatre. Pels que no l’hàgiu pogut veure, al mes de novembre es representarà al Teatre Lliure. Aneu-hi!