La cita prèvia (i virtual)

No seré jo qui defensi que el tele­tre­ball, les vide­o­con­ferències, els assis­tents vir­tu­als i, en gene­ral, tots els ser­veis d’atenció al públic on line no ens han faci­li­tat la vida. En els dar­rers mesos ho hem fet tot, on line: les con­sul­tes mèdiques, les com­pres, les reu­ni­ons fami­li­ars, les de tre­ball i, és clar, ves quin remei, tots els tràmits burocràtics. Ens hem evi­tat des­plaçaments i sobre­tot temps. Però saben què? A mi em sem­bla que hauríem de tro­bar el terme mitjà i que la cita prèvia i els tràmits vir­tu­als hau­rien d’haver vin­gut per que­dar-se, sí, però només en aquells casos que són pràctics i d’eficàcia demos­trada. Pot­ser és que he tin­gut mala sort, aquests dar­rers mesos, amb algu­nes ges­ti­ons burocràtiques que he hagut de fer. Però en algun moment he tin­gut la sen­sació que m’expul­sa­ven del sis­tema, i que en rea­li­tat el que no volien era aten­dre’m. En alguns moments, he tin­gut la sen­sació que a segons qui­nes admi­nis­tra­ci­ons els ha anat molt bé, la bar­rera d’haver d’omplir for­mu­la­ris, obte­nir cites prèvies en llocs web on sem­pre et deien que ja esta­ven totes esgo­ta­des, o haver d’inven­tar i recor­dar passwords per a cada gestió i admi­nis­tració. Aquesta set­mana el diari ha orga­nit­zat unes jor­na­des al Cai­xaFòrum on es par­lava de les noves neces­si­tats, i alguns res­pon­sa­bles d’enti­tats soci­als posa­ven el crit al cel expli­cant com algu­nes ges­ti­ons burocràtiques on line s’han con­ver­tit en autènti­ques bar­re­res per a segons qui. Uns veïns de casa m’expli­ca­ven set­ma­nes enrere el cal­vari que van haver de pas­sar fent tràmits a l’admi­nis­tració esta­tal per poder can­viar de nom un vehi­cle i de resol­dre situ­a­ci­ons legals rela­ci­o­na­des amb el Bre­xit. La cita prèvia és fantàstica, i estal­via temps i diners, però això, ai las, quan fun­ci­ona. Si no, si no estan ben pre­pa­ra­des, ben ges­ti­o­na­des o ben expli­ca­des, fan per­dre temps i diners, des­es­pe­ren l’usu­ari o t’expul­sen del sis­tema. Vull dir, vaja, que essent un gran par­ti­dari d’estal­viar-nos tràmits pre­sen­ci­als inútils, també ho soc de no per­dre el temps inútil­ment bara­llant-me amb segons quins murs vir­tu­als que em fan mal­pen­sar.