L'estanquera i el torero, de bracet del PP

Com que a Espanya mai no s'ha entès que els catalans tinguem aquest orgull de voler ser una nació i de reclamar un diàleg entre iguals, qualsevol decisió que prenguem fora dels paràmetres de l'espanyolisme tradicional serà indefectiblement titllada d'identitària i sotmesa al menyspreu i a l'atac dels guardians de les essències patriòtiques hispàniques. Això ens ha passat sempre i ens continuarà passant per més solidesa jurídica i democràtica que tinguin les nostres decisions, perquè el marc de debat es redueix a compartir les seves idees o a ser considerats uns intolerants. És per aquest motiu que a Espanya la prohibició de les corridas de toros que va aprovar el Parlament de Catalunya ha estat reduïda a l'eliminació d'un signe identitari espanyol que suposadament estaria en conflicte amb els signes identitaris catalans. Situada des de sempre arran d'aquest precipici dialèctic en què és tan fàcil estimbar-se, la capitana general del PP a Catalunya, Alícia Sànchez Camacho, va cridar a xafarranxo i tot el PP va armar veles i canons sota la divisa de l'ombra del brau anunciant que no solament canonaria la decisió del Parlament fins enfonsar-la sinó que també emprendria una croada per restituir i protegir el ritual taurí a tot el territori constitucionalment espanyol. Un ímpetu guerrer de tal magnitud va despertar aquí, a Catalunya mateix, un doll d'ironia. Però, contràriament, va sembrar el neguit a les files del PSOE que, amb una tendència decreixent en els sondejos sobre intenció de vot, es va veure amb la urgència de sortir també en defensa de les corridas i, diumenge passat, va enviar el ministre José Blanco a la plaça de San Roque de Pontevedra per intentar competir, inútilment, amb el cartell popular que encapçalava el mateix Mariano Rajoy. El resultat ho diu tot: aplaudiments per al líder del PP i xiulets per al ministre socialista. No hi busquin explicacions polítiques ni programàtiques sinó semiòtiques: mentre els socialistes es decantaven per subratllar el color roig dels seus símbols, els populars s'apropiaven de l'estanquera i taurina rojigualda –sang i or; sang i arena– i avui símbols, pàtria i ideologia són les divises exclusives de la seva ramaderia.