Coalicions

A Espanya, deia Tarradellas, governar és l’art d’evitar la guerra civil. Per això formar governs de coalició és un exercici summament recomanable. En una societat on barallar-se és una mena de pràctica social i on la gent amb més gust pel conflicte escala posicions ràpidament en els engranatges dels partits, és convenient generar situacions que obliguin a una certa entesa. Per fortuna, tenim actualment, a Madrid i a Barcelona, governs de coalició. Hi són si us plau per força, però aquesta és la gràcia: han de trobar maneres de superar la seva rivalitat caïnita. Costa. I costarà. Entendre’s no és gaire ben vist. Recordo que, en temps del tripartit, vaig haver d’anar a fer una gestió a una determinada conselleria. Quan vaig demanar al recepcionista per la persona que havia de veure, el bon home es va mostrar dubitatiu. No l’acabava d’ubicar, però em va confirmar que havia de ser a la segona planta. “És la de la direcció general de tal cosa?”, li vaig demanar per assegurar que era la persona que jo buscava. “Sí, sí”, em va respondre, “és la planta d’Esquerra Republicana”. No em vaig poder estar de remarcar que jo anava a fer una gestió a un departament del govern del meu país, no al departament d’un partit. L’home hi va posa cara de perdonar-me la vida. Devia pensar “aquest infeliç no sap a quin país viu”. El gust per la disputa interna està tan arrelat que també apareix quan el govern és d’un sol color. Per això els presidents procuren voltar-se de ministres ben dotats per contestar sempre amb un “sí, senyor”, però a vegades n’hi ha que gosen pensar pel seu compte i apareixen dissidents. Això és el que li va passar a Margaret Thatcher. Les seves posicions radicals van fer sorgir, aviat, disputes internes en el seu primer govern. La Dama de Ferro ho va resoldre amb el seu peculiar sentit pragmàtic: “No m’importa que els meus ministres tinguin punts de vista diferents, mentre tots facin el que jo dic.”