El nervi de la nació

El que m’ha sobtat més de veure aquells quatre burros de Radio Nacional de España burlant-se del català és la normalitat amb què jutgen que el títol d’una sèrie sud-coreana té sentit traduït al castellà, però que, en canvi, els resulti ridícul si la traducció és en català. És a dir, tot en ordre quan Ojingeo Geim és El juego del calamar, però mofa i befa quan és El joc del calamar. S’ha de ser burro. Gairebé tant per preguntar-se per què un metge català pot visitar a Lleó i subratllar que és català i no que, quan visita a Lleó, ho fa en castellà.

Una dada que referma que el model d’immersió lingüística de l’escola catalana garanteix que els alumnes catalans surten de l’escola obligatòria parlant perfectament totes dues llengües. I com que funciona s’ha de defensar. A fons. Amb fermesa. De percentatges, ni parlar-ne. Cap a l’any 2000 un dels històrics de CiU m’explicava una part de la negociació del Pacte del Majestic. Hi va haver enrenou sobre quin percentatge de l’IRPF o l’IVA s’havia aconseguit traspassar a les comunitats autònomes en aquell acord del 1996 amb el PP. Però em deia que per ells aquell detall era menor. Sempre com més millor, és clar. Però que la gràcia era imposar un percentatge. Allò que fa una esmena a la totalitat d’un model, que li obre una via d’aigua. Llavors només és qüestió d’anar-lo fent créixer. L’evolució dels impostos cedits confirmaria aquesta teoria. Aproximadament vint anys després d’aquesta conversa, el ministre Montoro suava per impedir que el percentatge d’impostos cedits a les comunitats autònomes fos superior al 50%. La gràcia era haver trencat el model, havia deixat de ser impossible. Aquest fet ha de ser una alerta davant del que proposen per al model d’immersió a l’escola. És una esmena a la totalitat. Acceptar un percentatge de castellà vol dir trencar la immersió. Obrir-li una via d’aigua que, segurament, s’anirà fent més gran amb el pas del temps. La llengua és el nervi de la nostra nació. Aquí no es pot anar a mitges.